Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Jaume Miravitlles i Navarra
Figueres, 18 de febrer de 1906
Barcelona, 10 de novembre de 1988

Periodista, escriptor, polític, publicista i enginyer

Els primers anys a Figueres (1906-1922)

Era fill de Joan Miravitlles i Sutrà i de Sara Navarra i Bessio. Els pares obriren una botiga de roba a Figueres, amb una part del gènere confeccionat per la mare. Va fer els seus primers estudis al Col·legi Empordanès i després als Germans Maristes. El 1916 inicià el batxillerat a l'Institut de Figueres, que completà el 1922.

Conegut popularment per Met, durant aquests anys féu amistat amb els germans Xirau i amb Salvador Dalí. Interessat des de jove pels llibres i les revistes, el 1919 va ser redactor de la revista Studium, que fundà amb companys d'estudis. Aviat mostrà també la seva gran afició a l'esport i en especial al futbol, i jugà a la Unió Esportiva de Figueres. En l'àmbit polític, rebé les influències del republicanisme catalanista, ben arrelat a Figueres i en el seu mateix entorn familiar, alhora que inicià una evolució cap a posicions comunistes. El 1921, junt amb Martí Vilanova -la influència del qual fou molt clara en ell durant aquests anys- i Salvador Dalí, fou un dels impulsors de Renovació Social, grup probolxevic local de curta durada.

L'activisme polític i el primer exili (1922-1930)

Decidit a estudiar Enginyeria, el 1922 passà a Barcelona, on féu un curs preparatori a l'Acadèmia Guiu que li permeté ingressar l'any següent a l'Escola d'Enginyers. Combinà els estudis amb una intensa actuació com a jugador de futbol i amb una creixent dimensió política, i s'afilià al CADCI i a Estat Català.

Ja en la dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut el maig de 1924 mentre repartia uns fulls volants, per la qual cosa passà uns dies a la comissaria de la Via Laietana i a la presó Model, de Barcelona, d'on sortiria en llibertat després de pagar una fiança, però quedà pendent de judici militar. Al principi de 1925 inicià una col·laboració periodística en Justícia Social, portaveu de la Unió Socialista de Catalunya, amb articles d'una clara línia ideològica comunista.

El març de 1925 va ser jutjat per un tribunal militar per la seva actuació de 1924, encara que el seu cas quedà vist per a sentència. Mentre no arribava, encara intervingué en els preparatius de l'atemptat contra Alfons XIII que el grup Bandera Negra preparava als túnels del Garraf. En conèixer la sentència, que fixava una pena curta de presó, aconseguí eludir la vigilància militar i fugir a França.

Instal·lat a París, pogué reprendre els estudis d'Enginyeria. Es relacionà amb Francesc Macià i Ventura Gassol, aleshores també exiliats a París, i prengué part en l'intent insurreccional de Prats de Molló de 1926, del qual fou un dels participants més joves. Detingut i processat com la resta del grup, va ser expulsat de França, però finalment pogué tornar-hi i hi continuà els seus estudis, que completà el 1929.

Durant aquests anys, assistí als cercles de l'exili català i freqüentà els ambients culturals i artístics parisencs, on es relacionà amb alguns membres significats del surrealisme. Com a mostra d'aquesta relació, aparegué breument en dos films de Luis Buñuel, Un chien andalou (1928) i L'âge d'or (1929). Al mateix temps, inicià una col·laboració en nombroses revistes -catalanes, espanyoles i franceses- com ara L'Amic de les Arts, La Nova Revista, Mirador, D'Ací i d'Allà, L'Opinió, La Rambla, Empordà Federal, La Gaceta Literaria, Le Cri des Peuples i Monde.

Políticament, al final dels anys vint s'anà allunyant d'Estat Català, fins que se'n separà definitivament i ingressà en el Partit Comunista Català, en l'òrgan del qual -Treball- col·laborà assíduament.

Del Bloc Obrer i Camperol a Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)

El novembre de 1930, mesos després de la dimissió de Primo de Rivera, es decidí tornar a Catalunya, en una situació encara complicada per a ell, ja que tenia pendent el compliment de la condemna del primer judici, els casos oberts del Garraf i de Prats de Molló i, encara, el fet de ser fugitiu del servei militar. Va ser detingut i empresonat a Figueres i després a Barcelona. El gran suport rebut per part d'entitats i de personalitats diverses féu que el març de 1931 fos posat en llibertat.

Mentre es trobava a la presó, el seu partit inicià una confluència amb la Federació Comunista Catalano-Balear, de la qual sortí el Bloc Obrer i Camperol. Un cop posat en llibertat, s'incorporà al Comitè Central de la nova formació i esdevingué, en el període que va de 1931 a 1934, un dels dirigents més significats i un dels propagandistes més actius del partit. Va dirigir l'Escola Marxista, creada pel BOC per a la formació política de la militància; va fer centenars de conferències i mítings; escriví nombrosos articles a la premsa del partit, com La Batalla, L'Hora, Adelante, Front i L'Espurna de L'Empordà (Figueres, 1931), les dues darreres dirigides per ell, que combinà amb col·laboracions en altres publicacions com La Rambla i L'Opinió; intervingué activament en els processos electorals del període i fou candidat del BOC per diverses demarcacions a les eleccions generals espanyoles de 1931 i 1934, a les de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya i a les municipals de 1934 (no encara a les de 1931), sense aconseguir en cap d'aquestes ocasions sortir electe; i, finalment, publicà un seguit de llibres i fulletons destinats a exposar l'ideari del partit i a analitzar des d'una òptica comunista i nacionalista revolucionària els principals esdeveniments del període: Contra la cultura burgesa (1931), El Discurso de Stalin (1931), Ha traït Macià? (1932), Per què sóc comunista (1932), De Jaca a Sallent (1932), Los Obreros y la política (1932), El Presupuesto de la República (1933) i El Ritme de la revolució (1933).

Durant aquest període, va aconseguir un treball com a professor a l'Escola del Treball de Barcelona i esdevingué funcionari de la Generalitat. En el terreny personal, el 1933 es casà pel civil amb Allida Ceccon Citton, anomenada Ginette, amb qui havia estat ja parella de fet en els darrers anys.

El 1934 donà un gir important en la seva trajectòria ideològica i política, amb la marxa del BOC i l'ingrés a Esquerra Republicana de Catalunya. Miravitlles creia en aquells moments que els objectius socials i nacionals de les esquerres catalanes no havien de reduir-se a un protagonisme revolucionari dels obrers manuals, sinó que era necessari obrir-se a un ampli ventall de sectors populars, incloses les classes mitjanes -a les quals calia atreure cap als objectius de l'esquerra democràtica i allunyar dels totalitarismes en auge a Europa- i en un lloc destacat, els sectors tècnics, com era el seu propi cas en tant que funcionari. Al mateix temps, no se sentia del tot còmode amb l'autodeterminisme federalista del BOC. Tot aquest procés ideològic tenia lloc, a més, en el context del dur enfrontament entre el govern català d'Esquerra i el govern espanyol de dretes, particularment en la Llei de contractes de conreu, i també del seu acostament personal al president Companys. La seva marxa del BOC va causar un gran impacte en aquesta organització, que li llançà dures crítiques.

Amb la voluntat de reforçar el sector més obrerista d'Esquerra, fundà el Casal Nacionalista Obrer Spartacus del Districte VI, adherit a Esquerra i integrat a les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català. Creà l'agrupació Acció Constructiva d'Esquerra Republicana, amb un servei de publicacions, i col·laborà en l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Alhora, el mateix 1934 va ser elegit president de l'Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya, en la qual ja feia temps que ocupava càrrecs de direcció, i en fou reelegit el 1935.

Va participar en els Fets d'Octubre de 1934. Després del seu fracàs, visqué un temps amagat, tot i que finalment no va ser detingut. Escrigué Crítica del 6 d'octubre (1935), en què defensava Companys i feia recaure la responsabilitat de la revolta fracassada en Josep Dencàs i Miquel Badia. Mantingué aquesta posició durant els mesos següents i s'enfrontà dins les JEREC amb el sector partidari de Dencàs. El 1936 publicà Elements per a una campanya d'esquerra, en què valorava críticament el període de govern de dretes a l'Estat espanyol. Va ser secretari del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular, que havia d'inaugurar-se a Barcelona el juliol de 1936 i que quedà suspesa arran de la sublevació militar que donà pas a la Guerra Civil.

La Guerra Civil i el Comissariat de Propaganda (1936-1939)

A l'inici de la Guerra Civil va ser representant d'Esquerra al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, i n'arribà a ser el secretari general. Va ajudar diverses persones a fugir de Catalunya, com ara l'escriptor Josep Pla. Al mateix temps, actuà durant tota la guerra com un dels principals dirigents de les JEREC, després de la ruptura definitiva amb el sector dencasista. Col·laborà assíduament en La Humanitat.

El setembre de 1936, en el context de la integració dels sindicats professionals en els dos grans sindicats del període, defensà des de la presidència de l'AFGC l'adhesió a la CNT, ja que al seu parer entroncava millor amb el moviment obrer català que no pas la UGT, però també des de la seva convicció que calia un acostament d'Esquerra a la CNT que servís de contrapès al bloc marxista format pel PSUC, la UGT i el POUM (abans del maig de 1937). La derrota de les seves posicions, amb l'adhesió de l'AFGC a la UGT (per bé que un important sector decidí d'integrar-se a la CNT), el dugué a deixar de fet la seva activitat sindical i a entrar més de ple en l'alta política.

L'agost de 1936 va ser nomenat director general de Serveis Públics, càrrec del qual cessà l'octubre següent per poder assumir la direcció del Comissariat de Propaganda, organisme que dirigí des de la seva mateixa fundació fins a la fi de la guerra. Creat amb uns objectius de guerra propagandística, tant en clau interna -tot informant i encoratjant la població en els objectius de defensa de la Generalitat i de la República- com en clau externa -contrarestant la imatge de desgavell revolucionari subministrada pels militars colpistes i presentant la legitimitat de les institucions democràtiques-, el Comissariat permeté a Miravitlles desenvolupar un intens i imaginatiu treball, que constitueix sens dubte un dels episodis de més interès de la seva biografia.

Organitzà el Comissariat en seccions de treball, cercà un nodrit i selecte grup de col·laboradors i inicià una campanya basada en la diversificació d'àmbits, en la qualitat dels productes dissenyats, en la innovació de mitjans i en l'agilitat de resposta davant situacions concretes. Convençut del valor publicitari de la imatge, impulsà el cartellisme, la fotografia, les auques i la premsa gràfica, alhora que creà la productora i distribuïdora cinematogràfica Laya Films, que elaborà desenes de documentals, projectats a les sales de cinema. A través de la revista Nova Ibèria, elaborada amb molta cura i traduïda a quatre idiomes, difongué en altres països una imatge positiva de Catalunya, mentre que amb l'editorial Forja edità diversos llibres. Organitzà programes de ràdio, exposicions, fires i també actes de masses, com mítings, festivals musicals o desfilades. Realitzà diverses actuacions de protecció del patrimoni artístic català. El Comissariat promocionà un distintiu publicitari propi, l'estatueta El més petit de tots, i obrí delegacions a l'exterior, com les oficines de París, Londres i Brussel·les. Miravitlles féu diversos viatges de promoció, alhora que es relacionà activament amb intel·lectuals, artistes i periodistes arribats a Catalunya.

Al mateix temps, actuà en estreta col·laboració amb el president Companys en episodis com els fets de maig de 1937 o en la relació amb el govern republicà espanyol i el govern basc. Durant aquest període publicà dos llibres: El que jo he vist a Madrid (1937) i Catalans a Madrid: impressions de viatge (1938). En el terreny personal, el 1938 es va divorciar de Ginette i inicià una nova relació amb Maruja Pintado, força més jove que ell.

El segon exili (1939-1963)

El febrer de 1939 inicià el seu segon exili, en un primer moment a França. Col·laborà amb la Layetana Office, l'oficina de la Presidència de la Generalitat a París, fent gestions d'ajuda als exiliats catalans i dirigint el nou setmanari El Poble Català. Inicià també col·laboracions periodístiques en la premsa francesa. El 1940, davant la invasió alemanya de França, intentà sense èxit sortir del país, i visqué aleshores amagat durant uns mesos a Seta (Occitània). El 1941 pogué marxar a Mèxic -on Maruja ja havia pogut refugiar-se-, passant abans pel Marroc i els Estats Units.

Visqué a Mèxic entre el 1941 i el 1945, on féu treballs en l'àmbit publicitari, traduí textos i escrigué a la premsa. Políticament, se situà en el sector encapçalat per Carles Pi i Sunyer, amb el Consell Nacional de Catalunya de Londres, partidari d'anar més enllà de l'Estatut d'autonomia del període republicà. En aquesta direcció, dirigí a Mèxic El Poble Català (1944-1945). Durant el període mexicà també publicà Cartes Obertes (1943), revista redactada íntegrament per ell. Col·laborà en Euzko Deia, publicació de l'exili basc, i donà suport a la delegació de la resistència francesa a Mèxic, escrivint els llibres Muerte y resurrección de Francia: causas profundas de la derrota Francia y condiciones de su resurgir (1943) i Cien millones de franceses: el concepto francés de imperio y de la conferencia de Brazzaville (1944). També és d'aquest període el tractat històric i geogràfic Geografía contra geopolítica (1945).

El 1945 s'instal·là als Estats Units. Treballà primer a l'oficina informativa del govern belga, on publicava el setmanari Inbel. Entre el 1946 i el 1949 treballà pel govern republicà espanyol a l'exili i obrí una oficina a Nova York, on dirigia la revista Spanish Information, publicava alguns informes polítics i actuava com a representant oficiós davant de ONU. Col·laborà en la premsa de l'exili, com Quaderns de l'Exili (Mèxic), La Humanitat (París), La Nostra Revista (Mèxic), L'Emigrant (Santiago de Xile), o España Libre (Nova York). Vinculat al Centre Català de Nova York, impulsà els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que s'hi celebraren el 1951.

A partir de 1949 es dedicà més a fons a l'activitat periodística, col·laborà en publicacions de diversos països del centre i del sud d'Amèrica i impulsà la revista d'informació econòmica Panorama Económico. El 1956 passà a dirigir Hablemos, revista realitzada a Nova York i que es repartia com a suplement de la premsa escrita en castellà a molts països americans. Al mateix temps, assajà diversos negocis i viatjà pel continent americà, i residí un temps al Brasil.

En el terreny ideològic, el context de la Guerra Freda l'havia dut a posicions cada cop més favorables a la política dels Estats Units i més contràries a la de la Unió Soviètica. A mitjan anys cinquanta moderà considerablement els seus plantejaments polítics, defensant una evolució política de l'Estat espanyol cap a un sistema democràtic, amb el retorn a la monarquia com a solució conciliatòria entre els sectors enfrontats durant la Guerra Civil. Aquesta posició li valgué les crítiques de sectors de l'exili. En el terreny personal, el 1960 deixà la seva relació amb Maruja Pintado i es casà amb Ann Rogers, també molt més jove que ell i amb qui tingué dos fills nascuts als Estats Units, Montserrat i Jaume, i un tercer, Marc, nascut ja a Catalunya.

El retorn i els darrers anys (1963-1988)

Després d'anys de peticions, aconseguí l'autorització per residir a l'Estat espanyol, però primer hagué de fixar la seva residència a Madrid (1963) i després passà a Catalunya (1964). Instal·lat des de finals de 1964 a Barcelona, tingué una intensa activitat periodística, ja que continuà amb les seves col·laboracions en la premsa de l'Amèrica Llatina i s'inicià en la barcelonina, com Tele/express i El Correo Catalán; a la madrilenya, com Informaciones i Madrid, juntament amb les revistes Mundo, Tele-estel (en català) i Barça. Especialitzat en política i economia internacionals, utilitzà alguns pseudònims, com Spectator. Féu treballs per a editorials de llibres en català, com A.C. i Pòrtic. El 1968 intervingué en la confecció del butlletí clandestí Club 70, de signe tarradellista. Publicà els treballs Barcelona, latitud Nova York, longitud París (1971) i Episodis de la Guerra Civil espanyola (1972).

En els primers moments de la transició, fou membre del Consell Executiu d'Esquerra i intervengué en actes públics del partit. La seva evolució ideològica dels darrers anys, però, finalment el féu acostar-se al Pacte Democràtic per Catalunya, la coalició encapçalada per Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas que es presentà a les primeres eleccions generals espanyoles d'aquest període, de juny de 1977. Mesos després, ingressà a Esquerra Democràtica de Catalunya, de Trias Fargas, que al seu torn s'integrà, el 1978, a Convergència Democràtica de Catalunya.

Continuà les seves col·laboracions en la premsa americana, espanyola i catalana, ara amb capçaleres com Avui, La Vanguardia, El Noticiero Universal, Destino i Diario 16. Va publicar diversos treballs, alguns amb aspectes autobiogràfics: Los Comunicados secretos de Franco, Hitler y Mussolini (1977), Gent que he conegut (1980, amb el qual guanyà el Premi Josep Pla de 1979), Els Gols del Barcelona (1981), Més gent que he conegut (1981), Homes i dones a la meva vida (1982) i Llums de Broadway (1983). Féu també diversos pròlegs i col·laboracions. Fou membre del Patronat del Museu Dalí de Figueres.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal