Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Martí Barrera i Maresma
La Bisbal d'Empordà, 29 de maig de 1889
Barcelona, 26 d'abril de 1972

Sindicalista, polític i impressor

De la Bisbal d'Empordà a Arenys de Mar (1889-1912)

Va néixer a la Bisbal d'Empordà en una família de tapers, formada per Joan Barrera i Riera i Cristina Maresma i Colomer. Essent encara molt jove, la família l'envià a Palafrugell perquè fes d'aprenent de fideuer, en una casa de fabricació de pastes de sopa. Igual que els seus germans, aviat se sentí atret pel republicanisme federal, barrejat amb un obrerisme anarquitzant. A Palafrugell freqüentà el Centre Obrer i amb companys féu lectures comunes, sobretot d'autors anarquistes.

Acabat l'aprenentatge, anà a treballar a Arenys de Mar. Allí s'afilià al sindicat del sector —la Sociedad de Obreros Fideeros— i també al Centre Federal, que s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Va ser secretari de la Joventut del Centre, on mostrà una gran activitat en l'organització d'actes i conferències.

De l'activisme sindicalista a la impremta (1912-1930)

El 1912 s'instal·là a Barcelona, on continuà treballant com a operari del sector fideuer. Ingressà a la CNT i tingué una participació molt activa en el moviment sindical, on col·laborà amb Salvador Seguí. Va ser tresorer del comitè sindicalista de l'Assemblea de València (1916), que inicià una campanya destinada a protestar contra l'augment del cost de la vida i el preu dels lloguers, en el context de la Primera Guerra Mundial.

El 1913 es casà amb Purificació Costa i Lloret, amb qui va tenir tres fills: Heribert (el futur secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya), Angelina i Rosa Maria.

Va ser membre de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (organització sorgida durant el procés d'il·legalització i posterior reorganització de la CNT) i després dels òrgans de direcció de la CNT: diversos cops del Comitè Regional (Catalunya) i un del Comitè Nacional (Estat espanyol). Fou administrador del periòdic Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, sota la direcció d'Àngel Pestaña. Detingut en nombroses ocasions, sempre per ordre governativa i sense judici, el novembre de 1920 patí una nova detenció, juntament amb Lluís Companys, Salvador Seguí i d'altres, i va ser conduït al Castell de la Mola, a Maó, on estigué fins a l'abril de 1922.

Afí a les tesis de Salvador Seguí, defensà un sindicalisme fort i independent de la tutela dels grups anarquistes més intransigents, la necessitat d'una actuació política i l'obertura de l'obrerisme al catalanisme d'esquerres. L'assassinat de Seguí, el 1923, per part del pistolerisme, el deixà sense un dels seus principals referents i s'anà allunyant de la CNT i de la Solidaridad Obrera, per la seva oposició al control que els anarquistes extremistes hi exercien cada cop més.

Durant la dictadura de Primo de Rivera creà amb uns amics la Tipografia Cosmos, que imprimí periòdics i llibres vinculats a l'obrerisme i a les esquerres. Tot i el seu allunyament del sindicat, en els diversos moviments conspiratius d'aquest període es convertí en un dels principals interlocutors entre la CNT i Estat Català, sobretot a través de Jaume Aiguader. Entorn 1923 ingressà a la Maçoneria, amb el nom simbòlic de Lucha, organització en la qual es mantingué actiu fins a principis dels anys trenta. El 1930 va ser un dels signants del Manifest d'Intel·ligència Republicana, proposta de vertebració de les forces republicanes, nacionalistes i sindicals.

Actuació política durant la República i la Guerra Civil (1931-1939)

El 1931, incorporat a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, refusà concórrer a les eleccions municipals i a les generals espanyoles del mateix any, però en canvi acceptà integrar-se a la candidatura per Barcelona-ciutat a les eleccions de l'any següent per formar el Parlament de Catalunya, del qual obtingué l'elecció.

En el II Congrés Nacional d'Esquerra, celebrat el juny de 1933, va ser elegit secretari general del partit, càrrec que exercí fins a l'any següent. Més endavant, ja durant la Guerra Civil, tornaria o ocupar-lo entre 1937 i 1938. En totes dues ocasions, aquest càrrec comportava la secretaria del consell directiu, sense el component de direcció política que adquiriria després.

Atesa la seva sensibilitat sindicalista, el president Macià el nomenà conseller de Treball i Obres Públiques (4.10.1933/03.01.1934) en el seu darrer govern, i fou ratificat per Companys en el mateix càrrec (03.01.1934/18.09.1934), que en una remodelació posterior quedà com a conseller de Treball i que exercí fins a la suspensió arran dels Fets del Sis d'Octubre de 1934 (18.09.1934/13.10.1934). La seva gestió al front del departament va ser considerada conciliadora i aconseguí la signatura de diversos convenis col·lectius de signe progressista.

Situat dins Esquerra en una posició contrària a l'activisme dels sectors separatistes, davant els preparatius que portaren als Fets del Sis d'Octubre de 1934, discrepà de la posició adoptada per Companys. Amb tot, com a membre del govern es mantingué fidel al president i es veié involucrat en el procés. Després del fracàs del moviment, va ser detingut i jutjat i fou condemnat a trenta anys de presó, que començà a complir al penal de Cartagena.

Candidat d'Esquerra, dins del Front d'Esquerres, a les eleccions generals espanyoles de febrer de 1936 obtingué l'elecció com a diputat per Barcelona (1936-1939). El triomf de les esquerres precipità el seu alliberament i el retorn a la Conselleria de Treball (01-03-1936/31-07-1936), en dos governs successius presidits per Companys, el segon dels quals hagué d'afrontar els primers moments de la Guerra Civil.

Durant la guerra, va ser vocal d'Esquerra al Consell d'Economia de la Generalitat i president de la Comissió de Responsabilitats Polítiques, càrrec des del qual intentà fer prevaler l'ordenament jurídic vigent. Va ser també vicepresident del Consell de Treball (del juliol a l'agost de 1938), organisme depenent del Ministeri de Treball i d'Assistència Social de la República, aleshores exercit per Jaume Aiguader, i que comptava amb Miquel Santaló com a president. Tots tres membres d'Esquerra dimitiren en el context del malestar del partit per l'assumpció de competències pròpies de la Generalitat per part del Govern de la República, establert a Barcelona.

L'exili i el retorn (1939-1972)

Acabada la guerra, s'exilià amb la seva família i s'establí a Montpeller, on visqué un temps a la Residència d'Intel·lectuals, refugi de personalitats catalanes exiliades. El 1941 la seva dona i les seves dues filles varen poder tornar a Barcelona, mentre que ell i el seu fill Heribert es quedaven a Montpeller.

A partir de 1944, amb l'alleugeriment de la situació dels exiliats catalans a França provocat per l'evolució de la Segona Guerra Mundial, tingué un paper destacat en l'organització d'Esquerra i s'ocupà de la publicació de La Humanitat, a Montpeller. El 1945 va ser nomenat membre del Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat.

El Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, de l'estat franquista, el jutjà el 1943 i li imposà una pena de 12 anys i un dia i el declarà en rebel·lia. El 1950, després de rebre autorització per tornar a l'Estat espanyol, s'instal·là novament a Barcelona (Heribert ho faria una mica més endavant). Tot i així, el seu cas va ser reobert i va haver de patir llargs interrogatoris. El 1953 li fou imposada la mateixa pena, però va quedar tot seguit en una situació de presó atenuada i va poder complir la condemna —que va rebre també commutacions— en el seu domicili. Juntament amb Manuel Juliachs i Mata, representà Esquerra al Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, conegut com a Comitè Ametlla.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal