Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Martí Rouret i Callol
L'Escala, 30 de març de 1902
Mèxic DF, 31 d'octubre de 1968

Polític i mestre

Joventut i primers treballs com a mestre (1902-1926)

Nascut a l'Escala, era el segon dels tres fills que tingueren Josep Rouret i Ros i Emília Callol i Tutau: Josep, Martí i Anna. El pare, que treballà a L'Espanya Industrial de Barcelona, morí quan Martí era molt jove i la mare obrí aleshores una botiga de roba al poble. Va fer els seus primers estudis a l'Escala, que combinà amb la seva participació en un grup coral i musical, en un grup teatral i en els equips de futbol locals.

Va fer estudis secundaris a Girona i obtingué el títol de mestre de primeres lletres (amb l'opció de convalidacions previstes si es disposava de titulació de batxillerat), expedit per l'Escola Normal de Barcelona i datat a Madrid el 1923. Ja en aquesta època d'estudiant féu unes primeres col·laboracions en la premsa republicana, com Empordà Federal (Figueres) i L'Autonomista (Girona). Com a jove mestre, va fer pràctiques a l'escola pública de nens del mestre Esteve Carles, a Lloret de Mar, i tot seguit passà a treballar a l'escola de mossèn Pere Torrent Crous, també de Lloret.

Mestre i republicà actiu a Móra d'Ebre (1926-1932)

El 1926 féu un canvi important en la seva trajectòria professional, ja que es traslladà a Móra d'Ebre per exercir com a mestre al Centre Instructiu Democràtic -conegut popularment com "La Democràcia"-, escola laica creada el 1913 per la Joventut Democràtica i que oferia un ampli ventall d'activitats culturals i recreatives. El 1928 es casà amb Josepa Soler i Blay, a qui havia conegut en la seva estada a Lloret.

Membre dels corrents de renovació pedagògica, Rouret desplegà una gran actuació en el centre organitzant excursions, revistes, activitats musicals i teatrals i altres actuacions pròpies d'una escola activa. Va col·laborar en la revista humorística El Galatxo, per passar tot seguit a fundar La Riuada (1927-1931), quinzenari que pretenia ser un instrument propulsor de la cultura catalana a la comarca i que promogué campanyes com el foment de la sardana, de l'excursionisme i del teatre, l'ensenyament del català a l'escola o la incorporació de la dona als àmbits culturals.

Situat ideològicament en el republicanisme catalanista i d'esquerres, des del Centre Instructiu inicià una actuació també política, que disposà de més marge d'actuació pública a partir de la certa obertura de 1930, després de la dimissió de Primo de Rivera. Aquell any desplegà una gran activitat en reunions, conferències i mítings i impulsà la creació de centres republicans a diverses poblacions, a partir de les quals creà una Federació Republicana Federal Socialista de la Ribera i la Terra Alta.

Al començament de 1931, per diferències entre els membres de la redacció, deixà d'editar-se La Riuada i tot seguit, al febrer, Rouret impulsà L'ideal de l'Ebre (1931), publicació que es reclamava successora de l'anterior, amb un clar signe polític republicà i d'esquerres. Convertit en un dels dirigents del republicanisme a les comarques de Tarragona, va vincular-se a Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva mateixa fundació, el març de 1931.

Aquí convé precisar que si a tot Catalunya, en aquests moments de desplegament del partit, la militància era generalment indirecta i estava situada en entitats locals -sovint amb una existència prèvia i en tot cas amb una forta autonomia- que al seu torn s'adherien al partit, en el cas tarragoní es produí a més una situació d'ambivalència quant a l'adscripció a Esquerra, per l'actuació del destacat dirigent republicà Marcel·lí Domingo. Aquest, que el 1929 havia fundat el Partido Republicano Radical Socialista, d'àmbit espanyol, al mateix temps s'havia integrat el 1931 en el primer Comitè Executiu Central d'Esquerra Republicana de Catalunya. Això feia que a les comarques de Tarragona, on la seva influència era més efectiva, en aquests primers moments de creació del partit hi hagués una frontera imprecisa respecte a l'adscripció real dels nombrosos seguidors de l'anomenat marcel·linisme.

En aquest context de certa ambivalència, Rouret s'alineà des d'un primer moment a Esquerra de manera inequívoca. La particularitat del desplegament organitzatiu que havia bastit els mesos anteriors va ser que no reconeixia l'autoritat de Marcel·lí Domingo ni del seu representant a la zona, Ramon Nogués, que, malgrat residir a Tarragona, disposava de grans connexions a Móra d'Ebre, on havia nascut, i en el propi Centre Instructiu, que havia contribuït a crear.

La primera topada rellevant entre tots dos corrents del republicanisme va tenir lloc a les eleccions entre els regidors dels ajuntaments per designar una Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de redactar l'Estatut. Rouret, candidat del sector afí a Esquerra pel districte de Gandesa, s'enfrontà i guanyà al candidat marcel·linista. La seva publicació, L'ideal de l'Ebre, féu més explícita aquesta adscripció al partit, en incorporar el subtítol de "Portaveu de la Federació Republicana Federal Socialista de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, adherida a Esquerra Republicana de Catalunya". Organitzador del partit a la demarcació de Tarragona, en el I Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, celebrat el febrer de 1932, va ser elegit membre del seu comitè executiu.

Com a membre de la Diputació Provincial, va ser un dels ponents de l'Estatut de Núria. A les eleccions de novembre de 1932 per formar el Parlament de Catalunya, va formar part de la candidatura d'Esquerra, en coalició amb altres forces, i n'obtingué l'escó. Cessà aleshores el seu treball al Centre Instructiu i es traslladà a Barcelona.

Uns anys d'intensa actuació política (1932-1939)

El període que va de la seva elecció com a diputat al Parlament de Catalunya fins a la fi de la Guerra Civil constituí, sens dubte, la fase més àlgida de la seva carrera política. Com a diputat, tingué un lloc rellevant en l'organització dels debats parlamentaris, en la seva condició de secretari de la cambra catalana. Dins el partit, consolidà la seva condició de dirigent i en el II Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, celebrat el juny de 1933, refermà el seu lloc com a membre del Consell Executiu, ara en representació de la Federació de Tarragona. Fou propagandista d'Esquerra en actes de la Unió de Rabassaires i col·laborà en la premsa del partit, com els setmanaris Fornal i Mall.

Els Fets d'Octubre de 1934 el sorprengueren a Tarragona, mentre realitzava per encàrrec de Companys gestions de conciliació entre les fraccions del republicanisme local. Va ser detingut i empresonat, però aviat fou posat en llibertat. Amb una part de la directiva d'Esquerra empresonada, formà part del Comitè Executiu reestructurat l'abril de 1935. Aquest mateix any formà part de la ponència que tractà de la reunificació del partit amb el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra i inicià una col·laboració en el setmanari Suport. Al principi de 1936 s'incorporà com a redactor al diari Última Hora. Va ser també membre de la maçoneria.

Amb l'inici de la Guerra Civil, el seu protagonisme polític s'accentuà i s'incorporà com a conseller de Sanitat al primer govern format per Companys després d'iniciar-se el conflicte. Es mantingué en el càrrec després de la remodelació de l'agost següent, i comptà com a secretari amb Artur Bladé i Desumvila, amic i col·laborador de l'etapa de Móra d'Ebre. Durant el seu mandat (31-07-1936/26-09-1936), es creà el Consell General de la Sanitat, amb l'objectiu d'acostar els serveis sanitaris als usuaris, i el Comitè Central d'Ajut als Refugiats, que tingué una actuació sobretot en la protecció d'infants procedents d'altres llocs de l'Estat.

En cessar del càrrec, el president Companys el nomenà tot seguit sotssecretari de la Presidència de la Generalitat, i fou el primer a exercir aquest càrrec de nova creació i l'únic titular durant tot el període de guerra. Des d'ell, s'encarregà sobretot dels serveis consulars i diplomàtics de Catalunya, especialment en tot el que fa referència a la protecció de ciutadans estrangers i dels béns comercials i industrials d'altres països en territori català, en el context dels primers mesos de revolució. El novembre següent, el conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, el nomenà comissari general d'Ordre Públic de Catalunya. En l'exercici d'aquest càrrec, i al front d'un grup de guàrdies d'assalt, el gener de 1937 intentà sense èxit impedir els Fets de la Fatarella, en què moriren molts pagesos del poble.

En els darrers moments de la guerra a Catalunya, organitzà el pas a França de nombroses personalitats catalanes. De fet, organitzà ja abans la sortida de la seva esposa i la seva única filla -Neus-, amb les quals es reuní ell mateix en iniciar el seu exili.

L'exili (1939-1968)

En els primers moments de l'exili, treballà per l'afavoriment de la situació dels catalans en els camps de concentració i, ja durant la Segona Guerra Mundial, per aconseguir el seu embarcament cap a Amèrica. Residí a Perpinyà i a Montpeller, amb algunes estades a París, abans que la ciutat fos ocupada pels nazis. Va ser membre del patronat de la Residència d'Intel·lectuals de Montpeller.

Amb una situació de creixent inestabilitat per als refugiats catalans en territori francès per l'ocupació nazi, el 1941 la seva esposa i la seva filla pogueren tornar a Barcelona. Impossibilitat per fer-ho ell també, el 1942, en companyia de la seva germana Anna, del marit d'aquesta, Josep Maria Murià, i del primer fill de la parella, Guifré, embarcà cap a Mèxic, via Casablanca.

A Mèxic no exercí com a mestre i en canvi féu nombrosos treballs, repartits entre Mèxic D.F. i Guadalajara: comptable d'una fàbrica de conserves, dependent d'una botiga de mobles, corredor d'assegurances, empleat de la papereria que havia obert el seu cunyat, cap de departament al Canal 8 de televisió, juntament amb una breu incursió en el camp editorial. Estigué molt vinculat a l'Orfeó Català i formà part de la seva Agrupació d'Art Dramàtic. El 1953 obtingué la carta de naturalització mexicana.

En el terreny polític, mantingué la seva vinculació a Esquerra. Representà el partit a la Junta Española de Liberación, constituïda el 1943 amb participació de diverses forces polítiques republicanes, amb uns objectius a llarg termini de restablir la situació republicana a l'Estat espanyol, i de recompondre les institucions a l'exili, a més curt termini. El 1952 assistí al Congrés dels Pobles per la Pau, celebrat a Viena. Com a diputat del Parlament de Catalunya, participà en la sessió de 1954, celebrada a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic, en què Josep Tarradellas -de qui era amic i partidari- fou elegit president de la Generalitat de Catalunya.

En un terreny més personal, el 1952, amb motiu del seu viatge a Viena, es desplaçà a Perpinyà, on pogué veure després d'anys la seva filla Neus. A finals dels anys cinquanta inicià a Mèxic una nova relació de parella amb una dona cubana, Victoria Torres, amb qui tingué dos fills, Martín Luis i Jorge Alberto. El 1965 obtingué autorització del govern espanyol per fer una estada a Catalunya, que durà dos mesos i durant la qual residí sobretot a l'Escala. Després retornà a Mèxic, on morí el 1968.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal