Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Albert de Quintana i de León
Torroella de Montgrí, 5 d'octubre de 1890
Madrid, 18 de juny de 1932

Els anys de formació (1890-1914)

Albert de Quintana i de León pertanyia a una família de propietaris agraris de Torroella de Montgrí, que comptava amb diversos membres destacats en la política, la literatura i l'advocacia. El seu avi, Albert de Quintana i Combis (1834-1907), fou un renovador de les tècniques agràries a l'Empordà, defensor dels interessos de la indústria dels taps de suro i un dels elements destacats del grup de literats i polítics de signe catalanista i progressista encapçalat per Víctor Balaguer. En el darrer mandat d'aquest com a ministre d'Ultramar, Quintana anà a Cuba, on ocupà diversos càrrecs en l'administració colonial espanyola. En aquesta etapa cubana, el seu fill gran, Pompeu de Quintana i Serra (1858-1939), es casà el 1889 amb Flora de León y Dorticós, neboda del capità general de l'illa i membre d'una família de militars espanyols ennoblits en el darrer terç del segle XIX.

Retornats els Quintana a l'Empordà, la parella formada per Pompeu i Flora tingué un únic fill: Albert, nascut a la casa pairal de Torroella de Montgrí. El 1892, quan tot just havia complert dos anys, morí la mare. Albert conservà una certa relació amb la família materna, entre la qual hi havia els ducs d'Hornachuelos i els marquesos de Marín, tot i que durant la seva infància rebé més aviat les influències polítiques i les aficions literàries de la família paterna. El seu avi encara seria senador —només electe— per Girona, sempre pel Partit Liberal, mentre que el seu pare i l'oncle Albert de Quintana i Serra (1870-1957) tingueren rellevants carreres com a advocats i com a polítics, el primer com a liberal i el segon com a regionalista. Un amic de la família diria, anys més tard, que l'Albert hauria heretat «la finor, la cultura i el talent» dels Quintana, però que a més ell seria «més obert, més demòcrata i més liberal».

El 1897 el pare i l'oncle es traslladaren a Girona, amb l'objectiu d'exercir com a advocats. En aquesta ciutat, el jove Albert fou alumne de l'escola municipal, que dirigia el conegut mestre i editor Josep Dalmau i Carles, i després de l'Institut Provincial. El 1907 obtingué el títol de batxiller i el mateix any el seu pare es casà en segones noces amb Elisa Alemán i Cabrera.

Entre 1907 i 1912 féu estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i el curs 1912-13 completà la carrera a la Universitat de Granada. A finals de 1913 obtingué la llicenciatura i l'abril de 1914 prengué possessió del corresponent títol.

Durant l'etapa barcelonina, entrà en contacte amb el nacionalisme republicà i particularment amb en Pere Coromines i Montanya, escriptor, polític, economista i advocat, que l'influencià fortament: fou passant en el seu despatx d'advocat, el seguí al Centre Nacionalista Republicà i després a la Unió Federal Nacionalista Republicana i col·laborà a El Poble Català en l'etapa en què Coromines el dirigí.

Tot i residir eventualment a Barcelona, mantingué una estreta relació amb els grups republicans de la ciutat de Girona, com el Centre Nacionalista Republicà, i de l'Empordà, com la Lliga Republicana de Torroella de Montgrí. Des de 1910 començà a destacar per les seves intervencions com a conferenciant en actes polítics. A finals de 1912 ingressà al Partido Reformista, impulsat a nivell espanyol per Melquíades Álvarez.

Advocat i polític (1914-1923)

El març de 1914 es presentà com a candidat republicà a les eleccions de diputats a les Corts espanyoles pel districte de Torroella de Montgrí, que anys enrere havien representat el seu avi i el seu pare. En la seva declaració de principis polítics, es presentava encara com a proper al reformisme encapçalat per Álvarez, però se'n desmarcava tot afirmant el seu republicanisme i catalanisme, en uns moments en què el dirigent espanyol havia evolucionat cap a un accidentalisme que l'acostava a la monarquia i que mostrava una escassa sensibilitat autonomista. Tot i treure uns bons resultats, no aconseguí l'escó.

A partir d'aquest mateix 1914 inicià una intensa activitat com a advocat. Coincidí tot sovint a l'Audiència de Girona amb el pare i l'oncle, com ell advocats en exercici, i ben aviat mostrà les seves habilitats com a orador brillant. El 1916 es casà a Barcelona amb Josefina Cuenca Pérez, amb Pere Coromines com a padrí de noces. La parella, que no va poder tenir fills, visqué en un pis cèntric de Girona, que li servia alhora de bufet d'advocat.

Entre la seva presentació com a candidat a Corts de 1914 i la seva elecció com a diputat provincial de 1918, seguí una evolució política que l'apartà definitivament del reformisme per acostar-se durant un temps al Partido Republicano Radical i finalment al Partit Republicà Català, entorn a 1918. La frontera cronològica entre la seva vinculació a aquests dos partits és un tant imprecisa, tant per les aliances electorals entre ambdós durant aquest període, com perquè la base de la seva actuació local era el Centre d'Unió Republicana de Girona. Durant aquests anys, coincidí en actes polítics amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret i Alejandro Lerroux.

L'estiu de 1918 es presentà com a candidat republicà a l'elecció provincial parcial que es convocà per cobrir una vacant pel districte de la Bisbal d'Empordà i obtingué l'elecció, després de derrotar al candidat regionalista. A les eleccions provincials de juny de 1921 repetí l’elecció pel mateix districte. Exercí el càrrec de diputat provincial de Girona fins principis de 1924, amb el cessament governamental de tots els diputats ordenat per la Dictadura de Primo de Rivera. Va ser membre de la Comissió Provincial en els torns de 1920-21 i 1923-24 —aquest, interromput—, diputat secretari segon (1919-20) i primer (1922-23) i, com a tal, membre de la Comissió Central. Com a diputat de la Diputació de Girona ho fou també de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, en ambdues institucions com a membre de la minoria republicana, després republicana catalanista, i en estreta col·laboració amb Josep Irla i Bosch, com ell diputat per la Bisbal d'Empordà.

A la Mancomunitat formà part de diverses comissions, entre elles la de Cultura, i fou també membre de la junta de govern dels Establiments de beneficència de Girona. Com a membre de l’Assemblea fou molt actiu i intervingué en multitud de temes: projecte d’Estatut d’Autonomia, traspassos de serveis de les diputacions a la Mancomunitat, substitució del contingent provincial, pressupostos, rebuig de la repressió governamental a Barcelona, organització del notariat català, creació d’equipaments educatius, extensió de l’esport, reorganització dels serveis de beneficència, suport a la independència d’Irlanda, homenatge als voluntaris catalans en la Gran Guerra, petició de cessament de la guerra del Marroc...

Seguint la trajectòria familiar, intervingué a fons en la vida cultural gironina. Amb la seva dona, foren assidus d'actuacions teatrals, vetllades literàries i actuacions musicals. Tingué alguna producció literària, com l'arranjament teatral d'una obra de Miquel de Palol. Estigué vinculat des de molt jove als Jocs Florals de Girona, dels quals va ser membre del jurat el 1920 i president del Consistori l'any següent, i també als de l'Empordà. Impulsà les audicions populars de sardanes a Girona, fou president honorari del Sindicat d'Orquestres de la província, i tingué una intensa activitat com a conferenciant en la xarxa associativa de les comarques gironines.

El 1920 el Banc de Catalunya, que comptava en el seu consell d'administració el seu particular amic Pere Coromines, obrí la seva sucursal de Girona. Quintana passà a ocupar el càrrec de secretari del consell de govern d'aquesta delegació, que havia de servir de base per a la seva expansió a les comarques gironines

L'abril de 1923 es presentà com a candidat republicà catalanista a les eleccions generals pel districte de Figueres, en una elecció que fou polèmica. Quintana denuncià davant de la Junta Provincial del Cens i de l'Audiència Provincial les greus irregularitats comeses pel candidat monàrquic i pel propi governador civil, però l'escó fou atorgat al seu contrincant.

L'estiu d'aquell mateix 1923 fou un dels impulsors de la unió entre diversos grups locals del republicanisme catalanista, que culminà en la creació del Partit Republicà Federal Nacionalista de les Comarques Gironines (PRFN). Quintana, Irla i també Miquel Santaló hi apareixien com a diputats de la Mancomunitat i passaven a formar part del directori del nou partit, junt amb altres personalitats del republicanisme gironí. El nou partit, però, veié molt aviat interrompuda la seva actuació per l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera.

Actuació durant la Dictadura i la República (1923-1932)

Durant la Dictadura, Quintana hagué de limitar la seva actuació política i concentrar-se en la seva activitat professional com a advocat, que combinà amb una creixent actuació cívica a la ciutat de Girona. Mantingué la seva relació amb el Banc de Catalunya i entre 1929 i 1930 intervingué activament en la seva expansió a les comarques gironines. El 1930 ocupà el càrrec de diputat primer (vicedegà) del Col·legi d'Advocats de Girona. El mateix any fou un dels fundadors del Girona Futbol Club, a partir de la dissolta Unió Esportiva de Girona, i en va ser el primer president.

A mitjan 1930 i aprofitant una certa obertura del règim dictatorial, el PRFN va iniciar la seva reorganització, amb Quintana com a un dels integrants del directori. Col·laborà al diari El Autonomista, portaveu del republicanisme gironí. La primavera de 1931, amb la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit s'hi adherí, tot conservant la seva estructura organitzativa i el nom de les agrupacions locals.

L'abril de 1931 intervingué en la proclamació de la República a Girona i passà a ser el nou governador civil de la província. Ocupà el càrrec només uns dies, amb la intenció de contribuir a aconseguir una transició pacífica al nou règim republicà i, un cop aconseguit aquest objectiu, cessà en el càrrec.

A les eleccions del juny següent per a les Corts constituents, formà part de la Candidatura d'Entesa Republicana, en representació del PRFN adherit a ERC, que obtingué un important triomf. Com a diputat, formà part del grup parlamentari d'Esquerra i mantingué relació amb el Partit Republicà Radical Socialista, en uns moments en què Marcel·lí Domingo era dirigent d'ambdues formacions i que a Catalunya encara no es presentaven del tot diferenciades.

Diputat molt actiu, va ser membre de la Comissió d'Actes i de la de Justícia i tingué nombroses intervencions parlamentàries, tot mostrant a la cambra constituent les seves dots d'orador. Intervingué en temes d'interès per a la circumscripció, com els drets aranzelaris establerts per França a la importació dels suros elaborats, però també en les grans reformes polítiques impulsades per la República, que afrontà des de la seva condició de jurista. D'aquesta manera, intervingué en l'elaboració de la nova Constitució, particularment en l'organització del nou poder judicial republicà, tot presentant al respecte un paquet d'esmenes que o bé delimitaven amb més precisió les atribucions de cadascuna de les institucions judicials, o bé fixaven l'obligació de l'elaboració de lleis específiques. En aquest sentit, prosperà la seva iniciativa d'intervenció popular en l'administració de justícia a partir del Jurat. Com a membre de la Comissió de Justícia, treballà a fons en la tramitació parlamentària de la Llei de Divorci i presentà al respecte dos vots particulars, que definien millor el paper dels lletrats i de la tramitació judicial, que amb matisos quedaren incorporats al text definitiu. En el moment de la seva prematura mort, preparava la defensa de l'Estatut de Catalunya

El juny de 1932, quan només comptava 41 anys i es trobava en plena activitat parlamentària, emmalaltí greument, a causa d'una septicèmia que derivà en meningitis. Instal·lat a la madrilenya Clínica del Rosario, estigué assistit per la seva esposa i per la diputada Margarita Nelken, a les quals s'afegí el seu pare, Pompeu de Quintana, i nombroses personalitats i amics, com Miquel Santaló, Pere Coromines i molts altres, però tot i els esforços de l'equip mèdic, morí bruscament.

El seu cos fou traslladat a Barcelona, on rebé les primeres mostres de condol, i tot seguit, es formà una caravana automobilística, amb el president Macià, el conseller Ventura Gassol i nombroses autoritats i amics, que l'acompanyà fins a Girona. A la seva ciutat, es formà una comitiva a peu, que recorregué els carrers enmig de la commoció popular. La caravana l'acompanyà aleshores fins a Torroella de Montgrí. Pel camí, els ajuntaments i els casals republicans mostraven la senyera a mig pal. Fou enterrat al panteó familiar, enmig d'una persistent pluja, en tot moment amb l'assistència de Macià, Gassol i centenars d'amics.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal