Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Joan Solé i Pla
Barcelona, 13 de setembre de 1874
Barranquilla, 31 d'octubre de 1950

Metge i polític.

Joventut i primeres actuacions polítiques i associatives (1874-1915).

Joan Solé i Pla va néixer a Barcelona, el 13 de setembre de 1874, fill d'Antoni Solé i Molons, nascut a Riudoms, i d'Amàlia Pla i Miró, nascuda a Barcelona i membre d'una família originària del Pallars.

Féu estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona, on obtingué la llicenciatura el 1899. El 1900 es casà amb Àngela Ventura i Maimó, amb qui tindria dues filles: Euda i Núria.

En la seva etapa d'estudiant universitari ingressà al Centre Escolar Catalanista, adherit a la Unió Catalanista (UC). Presidí la Secció de Medicina i hi donà diverses conferències de tema científic. Formà part també de la comissió executiva de l'entitat i en fou president (1900-01). Des d'aquest lloc i en col·laboració amb l'Agrupació Escolar Catalanista Ramon Llull, impulsà la fundació de la revista Universitat Catalana (1900-02), que dirigí i en la qual publicà algun treball.

Participà en diverses entitats relacionades amb la medicina i la ciència. Fou membre de la Institució Catalana d'Història Natural i n'ocupà breument la vicepresidència (finals de 1903 a principis de 1904), en una junta directiva que propicià diversos canvis en l'entitat, que esdevingué Institució Catalana de Ciències Naturals, més endavant filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser membre fundador del Patronat de Catalunya per a la lluita contra la tuberculosi, creat el 1904, i vicepresident de la seva comissió de propaganda i estadística.

Interessat des de jove per l'homeopatia, el 1904 fou un dels fundadors de l'Institut Homeòpata de Barcelona, secretari de la seva Secció Científica, actiu conferenciant de l'entitat i col·laborador de la seva Revista Homeopática Catalana. Fou també membre de l'Acadèmia Mèdic-Homeopàtica de Barcelona.

El Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans i la Unió Catalanista (1916-1920).

Una de les actuacions per les quals fou més conegut va ser el seu suport als voluntaris catalans a la I Guerra Mundial. Des de l'inici d'aquesta, alguns centenars de catalans s'havien allistat com a voluntaris a l'Exèrcit francès, particularment a la seva Legió Estrangera. Una part del catalanisme, predominantment aliadòfil, volgué donar el seu suport a aquests voluntaris i sobretot treballar perquè fossin visualitzats com un grup nacional definit, tot cercant una presència internacional directa de Catalunya i considerant que un triomf de les potències aliades afavoriria les aspiracions de les nacions sense estat que, com la catalana, haguessin donat el seu suport militar a la causa aliada.

Solé i Pla dedicà importants esforços a promoure el suport als voluntaris catalans i a difondre la seva actuació. A finals de 1915 inicià la secció "Per abatre l'imperialisme" al setmanari La Nació, adherit a la UC, que mantingué fins que deixà de publicar-se, a principis de 1917. A partir d'aleshores utilitzà la revista Iberia, amb la secció fixa "Els catalans a la guerra". Fou el veritable impulsor i president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, creat el febrer de 1916. Des d'aquesta entitat, promogué la creació de centres a París i a Perpinyà, recaptà diners per a l'ajut dels voluntaris i visità les zones de guerra. Un cop acabada aquesta i dissolt el Comitè, mantingué sempre relació amb França, bé en forma de viatges, bé per la seva relació amb la colònia francesa establerta a Catalunya. El Govern francès el distingí amb la Croix de Chevalier de la Légion d'Honneur.

En paral·lel a aquesta actuació, fou president de la UC (1917-20). Membre des de l'època d'estudiant, n'havia format part en les seves successives etapes i fou seguidor del doctor Martí i Julià, president de la Unió durant anys. Solé i Pla accedí a la presidència després d'uns mesos accidentats per a la UC, amb l'escàs èxit del seu pas a partit polític socialitzant, el rebuig per part del seu consell general a la proposta de dissolució que havia fet Martí i Julià, la posterior dimissió d'aquest i les dificultats per consolidar una nova direcció estable.

Des de la presidència de la UC recolzà l'activitat del Comitè de Germanor i l'estiu de 1917 secundà la vaga general, convocada arran de la crisi política -amb l'Assemblea de Parlamentaris- i de la situació econòmica inflacionista que perjudicava les classes populars, motiu pel qual va ser detingut per la policia, per bé que posat en llibertat pocs dies després.

A més de La Nació, on féu servir sovint el pseudònim Arnau de Vilanova, i d'Iberia, col·laborà a La Lucha, L'Intransigent i D'ací d'allà. Fou membre actiu de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

Un parèntesi en la seva actuació pública (1921-1931).

Després de la seva intensa activitat al front del Comitè de Germanor i de la UC, els anys següents reduí la seva activitat política i la seva dimensió pública es concentrà en donar algunes conferències a entitats diverses, que palesaven l'ampli ventall dels seus interessos culturals i científics. En l'àmbit professional, fou metge de diverses comunitats religioses.

A finals de 1930 i sobretot a principis de 1931, reprengué una creixent activitat dins de la UC, que durant la Dictadura de Primo de Rivera s'havia vist reduïda a una actuació mínima, per la clausura de la seva seu central i per les dificultats de funcionament de les entitats que s'hi trobaven adherides. Fou membre de la seva junta permanent.

Actuació durant la República i la Guerra Civil (1931-1939).

L'octubre de 1931 el consell general de representants de la UC el va reescollir per al càrrec de membre de la junta de govern. Amb tot, l'activitat de la UC els mesos següents li comportà algun maldecap. Plantejada en principi com a entitat cívica i no com a partit polític i en qualsevol cas sense la fortalesa organitzativa de les dècades anteriors, dins la UC coexistien diverses sensibilitats. Ideològicament, mentre que alguns membres acceptaven l'obra del president Macià, amb la formació de la Generalitat de Catalunya i la tramitació de l'Estatut, d'altres, i particularment el grup Nosaltres Sols! -que es trobava adherit a la UC i representat a la seva junta permanent pel seu dirigent Daniel Cardona- consideraven una claudicació el pas de la República Catalana a Generalitat i la dinàmica de l'Estatut, sensiblement retallat en el seu pas per les Corts espanyoles. I organitzativament, mentre alguns membres defensaven el manteniment del dinamisme cívic i cultural, d'altres demanaven una més gran implicació política. Això darrer es concretà en el procés de formació durant 1932 del Partit Nacionalista Català (PNC).

Davant de les eleccions de novembre de 1932 per a constituir el Parlament de Catalunya, Solé i Pla acceptà la proposició de concórrer-hi dins de la candidatura per Barcelona-ciutat d'Esquerra Republicana de Catalunya, que desitjava incloure-hi algun membre significatiu de la UC. Solé, que de fet es considerava a ell mateix més representant de la UC que de la pròpia Esquerra, es trobava d'aquesta manera en una situació complexa, ja que ni la UC era un partit que presentés candidats propis a les eleccions, ni donava el seu suport a la candidatura d'Esquerra sinó, en tot cas, a la del PNC, que concorria també a les eleccions. La seva inclusió en la candidatura d'Esquerra, doncs, li comportà dures crítiques del setmanari Nosaltres Sols! i la desautorització de la direcció de la UC perquè utilitzés la seva condició de membre destacat de la mateixa com a presentació electoral.

Elegit membre del Parlament, formà part de les comissions permanents d'Examen de Comptes i de Sanitat. De fet continuà considerant-se diputat de la UC, integrat a Esquerra, per la qual cosa encara el 1933 la direcció d'UC hagué de reiterar que Solé no representava com a diputat aquesta organització.

A més de la seva actuació parlamentària, el 1933 fou nomenat membre de dos organismes depenents de la Generalitat: del comitè directiu central del recent creat "Segell Pro Infància", l'organisme d'assistència social que amb els ingressos procedents de la venda d'aquests segells impulsava actuacions en l'àmbit de la sanitat infantil, del qual en fou president; i de la junta de govern del Patronat d'Assistència Social de les Cases de Caritat i Maternitat i Expòsits i de Protecció de Menors, de Barcelona. Ocupà aquests càrrecs fins a la remodelació dels organismes de la Generalitat a partir dels fets d'octubre de 1934. El mateix 1933 fundà un Comitè Català d'Amics d'Andorra, creat arran de l'entrada de gendarmes francesos en territori andorrà.

El 1936 col·laborà en el Diccionari de medicina, dirigit pel doctor Manuel Corachan. Amb el restabliment de les institucions catalanes, fou reposat en la presidència del "Segell Pro Infància".

En els primers dies de la Guerra Civil, col·laborà intensament amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, en la protecció del patrimoni monumental i de persones amenaçades. En aquest sentit, intervingué en la salvaguarda del monestir de Montserrat, al front d'un grup de mossos d'esquadra i de milicians d'Estat Català, i protegí el cardenal Vidal i Barraquer, entre altres actuacions. Fou membre del Comitè Nacional del Socors Roig Internacional de Catalunya, l'organització sanitària i assistencial que actuava en l'ajut als damnificats per la guerra a la zona republicana.

Cedí la presidència del "Segell Pro Infància" i passà a ser comissari de la Generalitat a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Des d'aquest càrrec, organitzà cursos, conferències i exposicions i dissenyà un pla de biblioteques infantils per a Barcelona, que arribà a concretar-se en la inauguració de la Biblioteca Apel·les Mestres.

L'exili a Colòmbia (1939-1950).

Acabada la guerra, s'exilià a Colòmbia i residí a Barranquilla amb la seva família. Exercí la medicina i treballà en l'àmbit científic de la botànica mèdica. Fou catedràtic de Botànica a la Universidad del Atlántico i director del Museo de Historia Natural del Departamento del Atlántico, ambdós a Barranquilla. Realitzà exploracions científiques al riu Magdalena i els seus afluents i a la Sierra Nevada de Santa Marta, en les quals aplegà una col·lecció botànica, posteriorment cedida a l'Institut Botànic de Barcelona per les seves filles. Tingué diverses actuacions de suport sanitari a les poblacions indígenes.

Col·laborà a la premsa catalana de l'exili i compongué algunes poesies. La seva casa es convertí en un centre de reunió per als catalans establerts a Colòmbia.

Va morir a Barranquilla el 31 d'octubre de 1950, als 76 anys. Deixà inèdits dos llibres: Gestes dels voluntaris catalans a la Gran Guerra de 1914-1918 i Notes per a una biografia. El seu fons personal i també la documentació del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans foren cedits per les seves filles a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal