Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Francesc Macià i Llussà
Vilanova i la Geltrú, 21 d'octubre de 1859
Barcelona, 25 de desembre de 1933

Enginyer militar i polític

Joventut i carrera militar (1859-1907)

Era fill de Joan Macià i Artigas i de Maria Llussà (cognom que apareix sovint com a Llusà) i Segarra, originaris de les Borges Blanques i que s'havien instal·lat a Vilanova i la Geltrú arran de la utilització del seu port per al negoci familiar de comerç d'oli de les Garrigues, una activitat que situava la família en una posició moderadament benestant.

Va fer els seus estudis a Vilanova i la Geltrú i entorn el 1875 ingressà com a cadet a l'Acadèmia d'Enginyers Militars, a Guadalajara. Graduat el 1879 com a tinent i ascendit el 1883 a capità, en els següents anys ocupà diversos destins, fins que el 1887 va ser destinat a Lleida, on s'estaria prop de vint anys.

El 1888 es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier, membre d'una família terratinent, que aportà al matrimoni una important finca a Vallmanya, al municipi segrianenc d'Alcarràs, fet que donà a Macià una posició econòmica i social més folgada i que el vinculà a les entitats econòmiques lleidatanes. D'aquesta manera, els anys següents va ser membre de la Cambra Agrícola i participà en la resolució d'afers relatius als canals de regatge. La parella tingué quatre fills: Joan, Eugeni (que morí de petit), Josefina i Maria.

Com a enginyer militar, intervingué a fons en els treballs topogràfics per al plantejament del ferrocarril del Noguera Pallaresa, un projecte que no es faria realitat fins força anys després. Aquest treball, que li reportà un bon prestigi professional, li permeté també de conèixer més a fons les comarques lleidatanes. El 1895 va ser ascendit a comandant, i es féu càrrec de la Comandància Militar d'Enginyers. El 1904 ascendí a tinent coronel.

En el període que va de 1905 a 1907 la seva trajectòria, fins aleshores relativament plàcida, es veié sacsejada per un seguit d'esdeveniments que marcaren poderosament la seva vida. El 1905, davant l'assalt del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya per part d'un grup d'oficials i del posterior moviment de suport que aquests reberen dins l'Exèrcit espanyol, Macià s'hi mostrà francament en desacord, com també de la Llei de jurisdiccions, aprovada l'any següent, que preveia el pas a tribunals militars de les acusacions de delictes contra la unitat espanyola i contra l'Exèrcit, inclosos els d'opinió.

El seu progressiu allunyament de les posicions dominants a l'Exèrcit s'accentuà a partir de la seva acceptació de concòrrer a les eleccions generals de 1907, dins la candidatura unitària de la Solidaritat Catalana. Mentre, va ser enviat a Santoña (Cantàbria), en un intent per part del comandament militar -cada cop més recelós de l'evolució política de Macià- d'allunyar-lo de Catalunya, alhora que se l'ascendia a coronel, un nomenament que refusà. Les fortes pressions rebudes en el seu entorn militar l'obligaren a escollir entre la seva incipient carrera política o la carrera militar. Col·locat en aquesta disjuntiva, decidí deixar la segona.

Els anys de diputat i d'evolució política (1907-1923)

A les eleccions de 1907 va presentar-se simultàniament per Barcelona i per les Borges Blanques, i obtingué l'elecció per a totes dues demarcacions. Optà per representar les Borges Blanques, un districte que es convertí a partir d'aleshores en el seu feu polític, ja que hi sortí diputat en les successives eleccions fins a la fi del sistema parlamentari restauracionista, el 1923. Això representa un període de setze anys, amb vuit eleccions generals consecutives i la particularitat que en algunes ocasions fou proclamat diputat sense elecció -d'acord amb la legislació electoral vigent- per l'absència de contrincants en el districte; però també que en les eleccions en què manifestà el seu desig de no ocupar el seu escó, els seus electors presentaren la seva acta de diputat electe al Congrés. Com a diputat, s'interessà pels aspectes locals, centrats en l'oli, i també pels generals de Catalunya.

Políticament, en un primer moment es vinculà a la Lliga Regionalista. A partir de 1909, decebut per la imposibilitat de mantenir Solidaritat Catalana, pero també en ple procés d'evolució política personal cap a l'esquerra, se n'anà allunyant, fins que el 1912 s'hi donà definitivament de baixa. Els anys següents s'acostà -sense implicar-s'hi més a fons- a lUnió Federal Nacionalista Republicana, de Pere Coromines i Jaume Carner, i a Unió Catalanista, de Domènec Martí i Julià.

El novembre de 1915 abandonà el Congrés dels Dputats, i manifestà la seva convicció de la inviabilitat de cap política de transformació des d'aquell sistema institucional. L'any següent i en el context de la Primera Guerra Mundial, visità el front aliat a França com a corresponsal de guerra de La Publicidad. El 1917 tornà a exercir la seva condició de diputat, però per assistir a l'Assemblea de Parlamentaris, convocada extraoficialment a Barcelona davant la crisi del sistema polític i la llarga durada de la suspensió de sessions del Congrés i del Senat decretada pel Govern. Les seves propostes de màxims a l'Assemblea, però, foren desestimades. El mateix 1917, hagué d'exiliar-se breument a la Catalunya Nord per la seva implicació en un intent insurreccional en col·laboració amb elements de la CNT. El 1918, retornà al Congrés dels Diputats per a explicar la seva posició. Les seves intervencions parlamentàries dels anys següents adquiriren un to més nacionalment sobiranista i socialment reformador.

El 1919 creà la Federació Democràtica Nacionalista, que pretenia aplegar organitzacions fins aleshores disperses de signe nacionalista i republicà, amb la idea de presentar una alternativa per l'esquerra a la Lliga, però que no aconseguí resultats electorals significatius. El mateix any participà en la reunió de diputats de la Mancomunitat de Catalunya i de parlamentaris catalans a les Corts espanyoles per a aprovar el projecte d'Estatut d'Autonomia, que no reeixí en la seva tramitació posterior.

El 1922 intervingué en la Conferència Nacional Catalana, convocada per la Joventut Nacionalista, la branca juvenil de la Lliga, en desacord amb les posicions d'aquesta, i de la qual sorgí Acció Catalana. Les posicions insurrecionalistes per a la formació d'un estat català, plantejades per Macià, no foren acceptades, la qual cosa el dugué, poc després, a la creació d'Estat Català. Creada el juliol de 1922 als locals del CADCI, la nova organització tenia un programa polític ja d'inspiració separatista (terme emprat aquests anys en el sentit del dret de Catalunya a separar-se de l'Estat espanyol i de negociar posteriorment una confederació ibèrica) i una estratègia insurreccional. En aquest sentit, era més una organització d'acció que no pas un partit polític estrictament.

Conspiracions des de l'exili (1923-1931)

Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923 s'exilià a Perpinyà i més tard a París. Des del seu exili, cercà l'aliança amb les diverses forces d'oposició al règim, auxiliat per Ventura Gassol. El 1925 creà a París un Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, amb participació -a més d'EC- de nacionalistes bascos, comunistes i la CNT, per lluitar contra la dictadura. Amb la finalitat de recaptar fons per als seus fins conspiratius, emeté l'anomenat Emprèstit Pau Claris, en nom d'un govern provisional català. Cercà l'ajut econòmic de les comunitats catalanes residents a l'Amèrica del Sud i, el mateix 1925, viatjà a Moscou per demanar el suport de la Internacional Comunista, sense obtenir-ne, però, cap compromís concret.

Donà forma, aleshores, a la idea de formar un exèrcit català, que hauria de procedir a la invasió de Catalunya per a proclamar-hi la República catalana. Comptava amb grups de joves, amb entrenament militar, amb els quals pretenia formar dues columnes que penetrarien en territori espanyol des de Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans, fins a confluir a Olot, on Macià comptava revoltar els reclutes a punt d'ingressar al servei militar, acció que estaria combinada amb l'inici d'una vaga general a Barcelona, impulsada per la CNT. L'actuació d'un confident italià va produir la detenció dels conspiradors, ja a tocar de la frontera, que foren empresonats a París, i l'obertura d'un procés contra Macià i els seus col·laboradors, de gran ressò internacional. El 1927 varen rebre una sentència simbòlica però que comportava l'expulsió del territori francès.

Instal·lat a Brussel·les, realitzà poc després un viatge de propaganda per Amèrica, acompanyat per Gassol, amb estades a l'Uruguai, l'Argentina (amb problemes per entrar al país), Xile i Cuba, en estret contacte amb els casals catalans. A l'Havana, reunit amb els sectors catalanistes residents a Cuba, s'aprovà la formació d'un Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i d'una Constitució Provisional de la República Catalana (1928), qüestions aleshores d'escassa repercussió a l'interior de Catalunya. La gira americana acabà als Estats Units, i Macià i Gassol retornaren a Europa.

Novament a Brussel·les, mantingué els contactes amb els sectors contraris a la dictadura. El 1930, en la situació de certa obertura política del govern Berenguer, Estat Català pogué començar a actuar amb el nom d'Amics de Macià, i participà en el Pacte de Sant Sebastià, entre les forces republicanes. Amb tot, Macià no va ser inclòs en els indults atorgats durant aquest any. En un cop d'efecte, el setembre de 1930 es presentà a Barcelona. El governador civil preferí de retornar-lo a la frontera abans que mantenir la seva detenció i d'iniciar un procediment contra ell. Convertit des d'aleshores en símbol de la campanya per l'amnistia, la seva figura anà adquirint una enorme popularitat. Convertit en l'Avi Macià, l'home d'acció dels Fets de Prats de Molló i de la lluita incansable contra la dictadura, va poder retornar definitivament a Barcelona el febrer de 1931.

L'Avi, president de la Generalitat (1931-1933)

El març intervingué en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, que presidí fins a la seva mort. Amb una activitat política intensa, recorregué Catalunya en actes d'un gran acolliment popular. Després del triomf d'Esquerra a les eleccions municipals del 12 d'abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d'abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l'Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d'abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d'abril), presidida també per ell.

Com a president de la Generalitat provisional (des de l'abril de 1931 fins al setembre de 1932), formà uns governs amb predomini d'Esquerra però amb presència d'altres forces d'esquerra, que impulsaren el desplegament -de moment provisional- del nou marc institucional (govern provisional, assemblea o diputació provisional, comissaris) i l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia, tot plegat amb uns recursos econòmics escassos, sense traspassos i amb una permanent confrontació amb el govern espanyol i les Corts respecte al contingut de l'Estatut. Macià ocupà també, durant un any, la Conselleria d'Agricultura (1931-1932).

Al mateix temps, a les eleccions de juny de 1931 per a les Corts constituents de la República, va resultar electe de manera simultània per Barcelona i per Lleida, i optà per aquesta segona representació. A les eleccions generals de novembre de 1933 fou elegit novament per Barcelona, en una data ja propera a la seva defunció, sense que arribés a prendre possessió del càrrec.

Al front d'Esquerra, el 1932 realitzà l'anomenda "Crida de Lleida", adreçada a personalitats del republicanisme i del catalanisme que volguessin defensar l'autonomia perquè s'integressin al partit, i rebien significatives adhesions.

Amb l'aprovació de l'Estatut per part de les Corts, el setembre de 1932, amb sensibles retallades respecte al text inicial i després d'un llarg procés parlamentari i de l'intent colpista del general Sanjurjo, Macià passà a presidir una Generalitat que deixava de ser provisional però amb un govern que encara ho era, en la mesura que no havia estat nomenat pel poder legislatiu. Les eleccions de novembre de 1932, per constituir el Parlament de Catalunya, atorgaren la majoria absoluta a l'Esquerra, i Macià fou escollit simultàniament diputat per Barcelona i per Lleida, i optà per aquesta segona representació. El 14 de desembre de 1932 era nomenat president de la Generalitat de Catalunya i el dia 19 nomenava el primer govern parlamentari, compost íntegrament per consellers d'Esquerra.

L'any següent, darrer de la seva vida, Macià va haver d'afrontar les primeres crisis serioses dins d'Esquerra, amb l'escissió del grup de L'Opinió; la brevetat dels governs presidits per ell (tres en un any, tots ells formats per consellers d'Esquerra); la migradesa del finançament rebut per part de l'Estat central, insuficient per atendre els traspassos de serveis que començaven a materialitzar-se; una creixent agitació insurreccional de l'anarcosindicalisme, que semblava deixar enrere les enteses i col·laboracions del passat, i la derrota de les esquerres a les eleccions generals de 1933.

El desembre de 1933 la seva salut empitjorà, a causa d'una obstrucció intestinal que es complicà després d'una intervenció quirúrgica. El dia 25, el Nadal de 1933, moria a la seva residència de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat, als 74 anys. El seu enterrament, fet el dia 27, es realitzà enmig d'una manifestació de dol ciutadà imponent.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal