Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Enllaços
relacionats
Inicial
Biografia
Carles Pi i Sunyer
Barcelona, 29 de febrer de 1888
Caracas, 15 de març de 1971

Polític, economista i escriptor

Fill de Jaume Pi i Sunyer, metge i catedràtic de Medicina, i de Carolina Sunyer i Quintana, filla al seu torn del dirigent republicà federal Francesc Sunyer i Capdevila. La família paterna i materna eren originàries de Roses, a l'Alt Empordà. Estudià el batxillerat al Liceu Políglota de Barcelona. Als 17 anys entrà a l'Escola d'Enginyers, on es va llicenciar l'any 1908. Ben aviat, morts els seus pares, hagué de treballar mentre estudiava i començà fent dibuixos per a un llibre d'anatomia. El febrer de 1913 es casà amb Carme Cuberta i Aroles a la Jonquera, i tingueren cinc fills. Treballà com a enginyer a l'empresa Espanyola Körting S.A. Va dirigir l’Escola d’Arts i Oficis de Sants, on feia de professor de dibuix tècnic, i l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya (1919), des d'on impulsà la Granja Experimental de Caldes de Montbui. L'any 1924 fou suspès en el seu càrrec a causa de les desavinences produïdes amb les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera. Per això, hagué de buscar feina de nou, i es col·locà com a secretari de la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya i després, el 1928, com a secretari tècnic del comitè regulador de la indústria cotonera. Fou durant aquesta època quan conspirà contra la dictadura des de l'organització clandestina "1640". I començà a col·laborar de forma habitual en La Publicidad , que era l'òrgan periodístic en aquells moments d'Acció Catalana. L'any 1930 fou nomenat president de la comissió organitzadora d'aquest partit, al costat de Raimon d'Abadal, Nicolau d'Olwer, Pelai Vidal de Llobatera, Josep Sunyol i Garriga i Manuel Carrasco i Formiguera, entre d'altres. Algunes discrepàncies amb la direcció provocaren el seu allunyament i la baixa d'Acció Catalana, i el seu acostament, juntament amb Josep Sunyol, a Esquerra Republicana de Catalunya.

Fou elegit diputat per la circumscripció de Barcelona el juny de 1931, si bé com a candidat independent. Ocupà la direcció general de Comerç i Política Aranzelària dins del Ministeri d'Economia dirigit per Marcel·lí Domingo. A mitjan mes d'octubre de 1932 es féu càrrec de la Conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya, i fou aleshores quan ingressà oficialment a ERC. També escrigué a la Revista de Catalunya. Fou diputat al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, i el mes de gener de 1933 fou nomenat conseller primer del govern català. Aviat va ser nomenat ministre de Treball sota el govern de Martínez Barrios l'octubre de 1933, càrrec que li durà escassament dos mesos, si bé en el trancurs dels quals aconseguí accelerar de forma notable el traspàs de serveis de l'Estat a la Generalitat. L'1 de febrer de 1934 fou elegit alcalde de la ciutat de Barcelona fins que fou empresonat arran dels Fets del Sis d’Octubre al vaixell Uruguay, temps que l'ocupà a redreçar les finances d'aquest govern local. Es reintegrà en aquest càrrec arran dels comicis locals de febrer de 1936 fins al mes de juliol d'aquest any.

Assabentat com estava dels preparatius del cop d'estat del 18 de juliol, s'afanyà a anar a Madrid a avisar el govern Casares Quiroga, que, malauradament, no en féu cas. Conseller de Cultura des de 1937 fins a 1939, creà els Serveis de Cultura al Front destinats als soldats catalans que lluitaven en la primera línia de foc. De forma paral·lela, intentà millorar les relacions entre la Generalitat i el govern central al costat del president Lluís Companys, així com mirà de conèixer de primera mà les implicacions internacionals de la guerra espanyola. Rebutjà el càrrec d'ambaixador a la URSS que se li oferí al final de 1938. Veient-se la fi dramàtica del conflicte, ajudà les famílies dels intel·lectuals catalans a buscar refugi al Mas Perxés d'Agullana, a tocar de la frontera, com les de Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda, Joan Oliver i Carles Riba, entre d'altres. El 23 de gener de 1939 emprengué el viatge que el dugué a l'exili que començava per França. L'abril de 1939 arribà a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), després de l'afusellament del president Companys.

S'esforçà per harmonitzar les tenses relacions existents entre els partidaris de Negrín i els de Prieto, i per una àmplia concòrdia entre tots els emigrats. Durant la seva estada a Londres va escriure informes per al Ministeri anglès d'Informació i va treballar al servei llatinoamericà de la BBC. Va formar part del Govern de la Generalitat a l’exili (1945-1947), presidit per Josep Irla i a més integrat per Pompeu Fabra, Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Xirau i Joan Comorera. L'estiu de 1947 fou requerit per Martínez Barrios perquè formés un govern de la República a l'exili, oferiment que refusà. Certament, fou una de les figures més respectades de l'emigració, tal com ho havia estat en els seus càrrecs públics durant la República. Establert a Caracas, el 1952 hi va fundar la Comissió Veneçolana de Normes Industrials (COVENIN), va ser professor d’economia a la Universitat Central de Veneçuela i va investigar el procés d’independència veneçolà. Fou també membre de la comissió organitzadora del Consell de Desenvolupament Científic i Tecnològic de la República de Veneçuela. Als Jocs Florals de la Llengua Catalana fou nomenat Mestre en Gai Saber (Montevideo 1963). Membre i president honorari del Centre Català de Caracas, i president del patronat de Terra Ferma. Jubilat l'any 1968, patí un infart el març de 1971 que li provocà la mort. L’any 1980 les seves despulles van ser traslladades a Barcelona i inhumades amb honors d’alcalde a la vila d'on procedia la seva família, Roses.



Autoria: GRC


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal