Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Antoni Xirau i Palau
Figueres, 22 de febrer de 1898
Bagneux, 6 de setembre de 1976

Polític i advocat

Estudis i primers anys d'advocat (1898-1931)

Era fill de Ramon Xirau i Llorens, advocat, i de Maria del Remei Palau i Reig. Va fer els seus primers estudis a Figueres. Atesa la seva gran afició al mar, projectà de fer els estudis de pilot de vaixell, però la forta oposició familiar féu que iniciés els de Dret a la Universitat de Barcelona. Va ser un dels fundadors i impulsors del Grup Lliure d'Ensenyament, que organitzava conferències als centres obrers. Obtinguda la llicenciatura, va obtenir també el títol de doctor, presumiblement a Madrid. Va fer el servei militar al Marroc, on coincidí amb Josep Tarradellas, i prestà els seus serveis en un centre hospitalari atapeït de ferits per la guerra colonial, en una imatge que l'impactà fortament.

Entorn el 1923 inicià la seva actuació com a advocat. El 1929 va ser nomenat membre del Comitè Paritari del Port de Barcelona, i féu de secretari de la Secció de Càrrega, Descàrrega i Estiba, funció que exercí fins al 1931.

En l'àmbit polític, el 1928 va ser un dels fundadors i redactor del setmanari L'Opinió, alhora que membre del grup de joves intel·lectuals aplegat entorn d'aquesta publicació. El 1930 va formar part de la comissió que redactà el Manifest d'Intel·ligència Republicana, mentre que el març de 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, que significà la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, en què fou elegit per a una de les secretaries generals.

Actuació política durant la República i la Guerra Civil (1931-1939)

Amb la proclamació de la República, l'abril de 1931, va passar a ser comissari de la Universitat. A les eleccions de maig per constituir la Diputació Provisional de la Generalitat, va ser elegit per Barcelona. Per la seva condició de jurista, va ser un dels ponents de l'Estatut de Núria. El juny passà a dirigir L'Opinió i iniciava, així, la segona època d'aquesta publicació, ara com a diari d'Esquerra.

En una ràpida successió d'esdeveniments, a les eleccions generals espanyoles del mateix juny de 1931 per formar les Corts constituents va ser elegit diputat per Barcelona ciutat, en les llistes d'Esquerra en coalició amb Unió Socialista de Catalunya. Deixà aleshores la direcció del diari i la secretaria del partit per concentrar els seus esforços dels mesos següents en el seu treball com a parlamentari. Membre actiu de la minoria catalana al Congrés dels Diputats, formà part de comissions parlamentàries importants, com la de Constitució espanyola i la d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en què presentà diversos vots particulars als dictàmens, en la direcció de no retallar les aspiracions d'autogovern de Catalunya, i intervenigué en els respectius debats parlamentaris en aquest mateix sentit.

A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya va ser elegit diputat per Girona, de manera que compaginà durant l'any següent aquesta condició amb la de diputat al Congrés de Madrid. Al mateix temps, va ser conseller de Sanitat i Assistència Social en el darrer govern provisional de la Generalitat format per Francesc Macià (03.10.1932/19.12.1932) i d'Agricultura i Economia en el primer govern estatutari (19.12.1932/24.01.1933). El gener de 1933 sortí del Govern, juntament amb els altres consellers del grup de L'Opinió, en el procés de crisi interna dins Esquerra, tot i que de moment sense deixar encara el partit. Els mesos següents intervingué com a diputat al Parlament de Catalunya en els debats sobre l'Estatut interior de Catalunya.

El setembre de 1933 el seu sector polític va ser expulsat d'Esquerra. Ratificada aquesta expulsió pel I Congrés Nacional Extraordinari, celebrat a l'octubre, intervingué en la creació del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (PNRE), creat el mateix octubre de 1933, i passà a ser membre de la seva Comissió d'Actuació Política, l'òrgan de direcció del partit. Gran propagandista, amb nombrosos articles d'opinió i una presència destacada a conferències i mítings, en el I Congrés Nacional del PNRE, celebrat el setembre de 1934, va ser reelegit membre d'aquest òrgan de direcció.

El 1934 publicà Safreu, recull de poesies. El juny d'aquell any intervingué al Parlament de Catalunya, on defensà, en nom del seu partit, la Llei de contractes de conreu. L'octubre següent acompanyà Lluís Companys en la proclamació de la República catalana des del balcó del Palau de la Generalitat. Arran d'aquests fets, va ser detingut i empresonat durant un temps al vaixell Uruguay. El març de 1935, en el context de la suspensió de l'autonomia, va ser nomenat cap de negociat dels Serveis Administratius de la Casa de la Caritat de Barcelona, organisme en què ja prestava els seus serveis com a lletrat.

Restablerta l'autonomia el març de 1936, després del triomf electoral del Front d'Esquerres, va ser un dels dirigents del PNRE que establí converses amb Companys, de cara a la reincorporació d'aquest sector a Esquerra. Durant la Guerra Civil no ocupà càrrecs en l'executiu català i mantingué la seva condició de diputat al Parlament català.

L'exili (1939-1976)

El 1939 s'exilià i residí a Mèxic, i posteriorment a França, on féu de professor. El 1946 es casà amb Maria Lloret i Rosiñol i el mateix any nasqué el seu fill Ramon. El 1953 publicà a Mèxic El meu poble i altres poesies, mentre que el 1954 publicà a França Almogávares, dins una col·lecció de lectures juvenils. Va ser membre de la direcció d'Esquerra a l'exili.

El seu germà Josep destacà, com ell, en els àmbits del dret i de la política, mentre que un altre germà, Joaquim, ho féu en els de la filosofia i l'ensenyament universitari.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal