Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Altres
documents
Enllaços
relacionats
Inicial
Biografia
Joaquim Amat-Piniella
Manresa, 22 de novembre de 1913
L'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974

Escriptor, periodista i polític

Per la branca materna, procedia d’una família de tradició política liberal de Prats de Lluçanès que, a final del segle XIX, es va establir a Manresa, tot i que la seva mare, Concepció Piniella i Blanquer, havia nascut en aquella població. Era professora de solfeig i cant a l'Orfeó Manresà i morí als 75 anys a Santander. El pare era Joaquim Amat i Palà, natural de Manresa. Joaquim Amat i Piniella va seguir els estudis de l'ensenyament primari a casa seva de la mà dels seus propis pares, i l’educació secundària al prestigiós Institut Lluís de Peguera de Manresa. Més endavant, en ple període republicà, va iniciar la llicenciatura de Dret, estudis que va haver d’interrompre a causa de l’esclat de la Guerra Civil. Malgrat això, va continuar estudiant, ara a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat.

Una vida cultural intensa i un pregon compromís polític

Des de molt aviat va participar en activitats periodístiques i culturals fins que va acabar convertint-se en un gran activista cultural, impulsat per unes pregones inquietuds, però també per la seva amplíssima formació cultural. Va ser crític de teatre, cinema, música i arts plàstiques. Formava part d'un grup d'intel·lectuals que políticament se situaven des del federalisme al lliurepensament i que s'enfrontaren amb la monarquia i maldaren per trencar motlles i innovar la dinàmica cultural de la seva ciutat. Amb tot, es va destacar en tres grans facetes: com a escriptor i novel·lista, com a periodista i com a polític. Tres facetes indissociablement unides. Com a periodista, va dirigir el diari que era el portaveu de les esquerres manresanes, El Dia, i va fundar la revista avantguardista Ara (novembre de 1930-agost de 1932). Prèviament havia escrit contes en la revista Assaigs que publicava l'institut on estudiava. En tant que escriptor, és internacionalment conegut per la seva obra K.L. Reich, que va escriure entre el 1945 i el 1946 i que va ser publicada amb un notable retard el 1963. Aquesta novel·la, a banda de la seva indubtable qualitat literària, constitueix un esfereïdor relat de les atrocitats que van patir els republicans catalans als camps de concentració nazis. Un relat quasi autobiogràfic pel fet que es basava en els records que tenia del seu pas pel camp de concentració de Mauthausen i d’altres camps durant gairebé cinc anys.

També fou un polític compromès amb la política del seu temps i en especial amb el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya. Va lluitar per “una Catalunya lliure de tuteles i controls”, com ell mateix escrigué. Participà en primera persona en la proclamació del règim republicà l'abril de 1931. Entre el desembre de 1932 i l'octubre de 1936, descomptat l’intèrval de l’empresonament derivat dels Fets del Sis d'Octubre de 1934, que també l’afectaren, fou el secretari personal de l’alcalde republicà de Manresa Francesc Marcet i Artigas. En efecte, arran d'aquests fets fou tancat a la presó Model de Barcelona. Amb posterioritat, esdevingué el primer president de la secció local de les JEREC. Un cop esclatada la guerra, decidí d'ingressar a l'exèrcit, concretament a l'Escola Militar d'Artilleria de Barcelona, d'on sortí graduat amb el rang de tinent. Abans d’allistar-se com a voluntari de l’exèrcit de la República i ser destinat al front d’Andalusia, va intercedir per defensar la integritat de la basílica de la Seu de Manresa, que en aquelles jornades revolucionàries estava a punt de ser enderrocada. Igualment, durant la guerra participà en la transformació de les Escoles Pies de Manresa en l'Escola Popular de Guerra. El 28 de juny de 1939 es va casar amb Maria Llaverías i Viladomiu, filla d'un metge de Puig-reig i neboda del dibuixant del Patufet, Joan Llaverías. El juliol de 1939 va decidir creuar la frontera.

L'horror viscut als camps d'extermini nazis

Acabada la conflagració bèl·lica, va viure durant un temps als camps de refugiats d'Argelers i de Sant Cebrià de Rosselló, on havia anat a parar per recomanació de la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) el 22 de novembre de 1939. Fou allistat de forma obligatòria a la 109 Compagnie de Travailleurs Espagnols, dins la "IX Companyia de Treballadors Estrangers", en direcció a la Lorena, prop de la línia Maginot. Juntament amb els seus amics hi desenvoluparen feines de direcció. El juny de 1940 foren abandonats per les tropes franceses a Delle, i intentaren creuar la frontera suïssa sense aconseguir el dret d'asil. Igualment traspassaren la frontera però la policia suïssa els detingué quan s'adreçaven a Lausana. Com que anaven indocumentats foren retornats a la frontera francesa, ocupada ja pels nazis, i fets presoners de guerra. El govern espanyol es negà a reconèixer la nacionalitat espanyola dels presoners. En qualitat d'"apàtrides indesitjables", en mots del ministre franquista Ramon Serrano Súñer, foren enviats als camps de concentració austríacs. El 27 de gener de 1941 ingressà al camp de Mauthausen, on tingué la sort de treballar en un magatzem des del qual classificava i distribuïa material i roba. Tanmateix, a causa d'un furt, fou traslladat a la pedrera entre el desembre de 1941 i el març de 1942. A partir d'aquí conegué altres destins i diferents feines, mentre romania gairebé incomunicat de la seva dona i família. Entre el setembre i el desembre de 1944 retornà al camp central de Mathausen, i fou expedit el 3 de maig de 1945 al camp d'Ebensee, on fabricava munició i material militar, mentre s'apropaven les tropes aliades.

Ell mateix explicà en una carta els seus darrers dies: "Vaig passar els últims dies del meu captiveri en els dominis del III Reich en aquest camp i mai no podré oblidar la visió apocalíptica de centenars de moribunds, de cadàvers vivents, cobertes de bruts parracs les seves llagues i la seva misèria, arrossegant-se materialment per terra, esperant amb els ulls desorbitats i crispades les esquelètiques mans, quasi sense batecs els cors, l'arribada de les tropes alliberadores". En efecte, fou alliberat per les tropes americanes el 6 de maig de 1945. Un mes més tard era a París fent repòs, i després fou internat en un sanatori a la Fermière des Eux et Thermes, a l'espera de reunir-se amb la seva esposa.

Entre el setembre de 1945 i l'abril de 1946 s'establí a Sant Julià de Lòria (Andorra), on escrigué la seva novel·la més cèlebre. Retornà a Catalunya el 1946 i va decidir viure a Barcelona. El 1949 moria la seva esposa als 37 anys d'edat. El 1962, amb altres companys exdeportats, va fundar l'Amical de Mauthausen. Pràcticament mai més no tornà a la seva ciutat natal. Va morir el 3 d'agost del 1974 a la ciutat sanitària de Bellvitge i, vint anys després, el 26 de març del 2004, va entrar a formar part de la Galeria de Manresans Il·lustres.



Autoria: GRC


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal