Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Pere Coromines i Montanya
Barcelona, 6 de maig de 1870
Buenos Aires, 1 de desembre de 1939

Escriptor, polític, economista i advocat

Joventut i Modernisme revolucionari (1870-1896)

Era fill de Domingo Coromines i Frexanet i de Maria Montanya i Mercader, originaris de l'Alt Empordà i que regentaven una carnisseria a Barcelona. El pare, a més, era afinador de pianos. Com a jove estudiant, aviat mostrà les seves aptituds i la seva afició a la lectura i a l'escriptura, la qual cosa dugué el seu mestre a recomanar als pares que, tot i els seus recursos modestos, permetessin al jove Coromines de continuar els seus estudis. Féu així el batxillerat i després ingressà a la Universitat de Barcelona per seguir els estudis de Dret. D'aquesta època són les seves col·laboracions en publicacions d'estudiants i el seu ingrés a l'Associació General d'Estudiants i després al Centre Escolar Catalanista, convertit ja en un dirigent estudiantil.

En l'àmbit polític, a principis dels anys noranta ingressà al Partit Republicà Centralista, creat uns anys abans per Nicolás Salmerón, en el qual aviat tingué càrrecs de direcció en l'àmbit local, on passà el 1893 a ser secretari del Directori Provincial del Centre Republicà de Barcelona. Entre el 1893 i el 1894 va ser redactor de La República, amb el pseudònim d'El Moro Muza, on defensava un republicanisme d'esquerra i autonomista.

A mitjan anys noranta, ja llicenciat en Dret, el seu entusiasme salmeronià dels anys anteriors s'havia anat refredant, a causa, en part, del fracàs electoral de la Unión Republicana, que havia agrupat diverses fraccions del republicanisme hispànic, però també del seu ingrés en els nuclis literaris i intel·lectuals del Modernisme i del seu acostament a l'obrerisme, aspectes tots ells que el dugueren a una evolució ideològica en sentit anarquitzant. Respecte al Modernisme, ingressà al grup sorgit de L'Avenç i va ser un dels impulsors de la colla del Foc Nou (1895-1896), en part tertúlia literària i en part grup d'actuació anarquista i alhora catalanista, des del qual divulgà l'obra d'Henrik Ibsen, a qui considerava com la confluència literària i intel·lectual entre anarquisme i nacionalisme. Pel que fa a l'obrerisme, es relacionà amb els ateneus obrers, en els quals féu conferències de temàtica social, i col·laborà (1895-1896) en la revista Ciencia Social, des de posicions ja d'un comunisme llibertari interessat per la qüestió nacional i defensant el vessant cultural i educatiu de l'acció anarquista.

Del Procés de Montjuïc a la Setmana Tràgica (1896-1909)

El 1896 la seva trajectòria personal quedà seriosament afectada, arran de l'atemptat anarquista a la processó del Corpus, al carrer de Canvis Nous, que causà diverses víctimes. Tot i no tenir res a veure i, fins i tot, d'haver defensat públicament altres vies d'actuació, el seu creixent prestigi dins del món obrer i anarquista va fer que ell fos un dels centenars de detinguts arran de la subsegüent repressió governamental. Empresonat al Castell de Montjuïc, en el consell de guerra celebrat contra els acusats de l'atemptat (l'anomenat Procés de Montjuïc) l'acusació demanà per a ell la pena de mort, que pogué eludir gràcies a les mostres de suport rebudes d'arreu de l'Estat espanyol. La condemna finalment rebuda, de vuit anys de presó, va poder ser commutada el 1897 per la d'exili.

Instal·lat el mateix 1897 al País Basc francès, a final d'any fou amnistiat pel govern espanyol, i passà aleshores a residir una temporada a l'Empordà. L'octubre de 1898 es traslladà a Madrid per realitzar els estudis de doctorat, que amb el sistema centralista del moment només es podien fer en aquella ciutat.

Des de Madrid, participà en la campanya per a la revisió del Procés de Montjuïc, reprengué les seves col·laboracions en la premsa, donà a conèixer la seva primera obra d'envergadura: Les presons imaginàries (1899, amb una versió castellana de 1900), en què oferia una narració autobiogràfica sobre la seva estada a les presons i a l'exili, es relacionà amb alguns dels components de la Generació del 98, es doctorà en Dret i inicià estudis d'Economia. Allí conegué, en les excursions organitzades per la Institución Libre de Enseñanza a què assistien tots dos, la seva futura esposa, Celestina Vigneaux i Cibils, de procedència catalana i aleshores directora d'una escola de pàrvuls, amb qui es casaria el 1902, a Girona. La parella va tenir vuit fills: Joan, Maria, Júlia, Carme, Albert, Ernest, Jordi i Hortènsia.

El 1903 i a instàncies d'Ildefons Sunyol, ingressà a l'Ajuntament de Barcelona com a cap de negociat d'Ingressos i Despeses i posteriorment de la Comissió de Finances. Treballà al municipi fins al 1909, després de la Setmana Tràgica, en què deixà el càrrec per dedicar-se més plenament a la política, i destacà en la seva trajectòria municipal la participació en els projectes de reconversió del deute municipal i de reforma interior i en la redacció, el 1908, del Pressupost de Cultura, que preveia importants intervencions en l'àmbit educatiu i que no arribà a aplicar-se.

El 1907 participà en la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans i fou membre de la Secció Històrico-Arqueològica i, a partir de 1911, de la de Ciències, i intervingué el 1914 en la formació de la Biblioteca de Catalunya. Publicà La vida austera (1908), un assaig filosòfic que tindria una important acceptació, amb successives edicions i traduccions a diverses llengües.

En el terreny polític, durant aquests anys protagonitzà un acostament al catalanisme republicà, col·laborà amb el Centre Nacionalista Republicà i escriví en el seu òrgan, El Poble Català.

Consolidació política, literària i professional (1909-1931)

El 1909 va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona per l'Esquerra Catalana, coalició precedent de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual l'any següent fou un dels fundadors, presentant les bases per a la unió dels grups que l'havien d'integrar, esdevingué el cap de la nova formació política i assumí la direcció d'El Poble Català. Amb aquesta filiació, va ser diputat a les Corts espanyoles, per Barcelona, els períodes de 1910-1914 i 1914-1916. Participà també en els treballs que durien a la constitució de la Mancomunitat, el 1914. La crisi de la UFNR —amb les conseqüències del Pacte de Sant Gervasi i la davallada electoral— el dugueren a separar-se de la política activa el 1916.

Els anys següents exercí com a advocat i també com a economista, un àmbit en què adquirí un gran prestigi. Va ser professor a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, mentre que als anys vint va ser conseller del Banc de Catalunya, entre altres actuacions. Amb tot, el seu retraïment polític no va ser complet, ja que va intervenir en la campanya per a l'Autonomia de Catalunya de 1918-1919. Tot plegat sense oblidar la seva trajectòria literària, amb la publicació de Les gràcies de l'Empordà (1919), que juntament amb l'anterior, Les hores d'amor serenes (1912), constituïen dos llibres de proses poètiques; les Cartes d'un visionari (1921), de reflexió política en forma epistolar; entre altres obres, juntament amb diverses conferències, estudis, memòries i pròlegs que anà publicant al llarg de la seva vida.

Durant la dictadura de Primo de Rivera intensificà la seva participació en entitats ciutadanes, com el Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Ateneu Barcelonès, que presidí en els cursos de 1928-1929 i 1929-1930, al qual imprimí un gran dinamisme, tot i les limitacions del període, publicant en un volum els seus discursos presidencials ("L'esperit de la finesa" i "Una revisió de valors del dinovè segle").

Intensificà també la seva obra escrita. L'èxit d'A recés dels tamarius (1925), llibre de narracions amb un cert component fantàstic, l'animà a entrar en el camp de la novel·la, on destacà la seva ambiciosa trilogia Les dites i facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta (1925-1934), composta de les novel·les Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934), en la qual descriu les transformacions experimentades per Catalunya durant el segle XIX. Publicà també la novel·la curta Sindulf (1925); Jardins de Sant Pol (1927), de caire filosòfic; Putxinel·lis (1927), que incloïa dues peces teatrals; el llibre de narracions La mort de Joan Apòstol (1928), i la novel·la Les llàgrimes de Sant Llorenç (1929).

El període republicà (1931-1936)

L'efervescència política i ciutadana de 1931, amb la proclamació de la República, el dugué a intervenir novament en política. Es presentà tot seguit a les eleccions per formar la Diputació Provisional de la Generalitat i també a les generals espanyoles, en tots dos casos en candidatures properes a Esquerra Republicana de Catalunya. A les primeres, obtingué l'elecció per Sort, i fou els mesos següents ponent de la Comissió de redacció, a Núria, de l'Estatut d'Autonomia, mentre que a les segones l'obtingué per Lleida (Corts de 1931-1933), on es convertí en un dels diputats negociadors catalans en l'articulat estatutari referent als temes econòmics. Obtingué també l'elecció per Lleida a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932.

En aquest primer tram de la República, ocupà també diversos càrrecs: vicepresident de la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat, vocal de la Junta Interventora de Cambio Exterior i, a Barcelona, director de la Institució d'Alts Estudis Comercials i de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, entre d'altres. El 1932, i com a resposta a l'anomenada Crida de Lleida de Macià, ingressà definitivament a Esquerra. La seva presència, així com la d'altres personalitats de l'antiga UFNR i del republicanisme catalanista i d'esquerres, atorgava al nou partit una imatge de legitimitat històrica. En el 2n Congrés Nacional ordinari del partit, celebrat el juny de 1933, s'incorporà al Comitè Executiu en representació de la Federació de Lleida.

Va col·laborar en La Humanitat i, durant aquests anys, trobà temps per continuar escrivint, com els treballs Interpretació del Vuitcents català (1933), Del meu comerç amb Joan Maragall (1935), juntament amb la novel·la Pina, la italiana del dancing (1933). El 1936 publicà el primer volum de les Comèdies, de Terenci, en versió catalana seva, una obra que continuaria, ja després de la seva mort, el seu fill Joan. Va estar vinculat a Sant Pol de Mar, on passà temporades.

El 1933 va ser nomenat conseller de Justícia i Dret, càrrec que exercí en dos governs consecutius (24-01-1933/03-01-1934). Durant el seu mandat, destacà la presentació que féu al Parlament de Catalunya del projecte de Llei de contractes de conreu, que pretenia incorporar els pagesos a la propietat de la terra, de manera progressiva i reformadora, però que comptà amb l'oposició tant de la gran propietat com dels corrents més socialitzadors. La llei s'aprovà quan ja havia cessat en el càrrec. També, la seva regulació de l'ús del català als tribunals. Després de la mort de Macià formà part del comitè d'Esquerra que havia de dirimir-ne la successió, tant al front de la Generalitat com del partit, en una mostra del seu creixent pes dins del partit.

D'altra banda, a partir de 1931 va ser membre de la Junta de Museus de Barcelona, que passà a presidir el 1934, on impulsà els treballs per a la creació del Museu d'Art de Catalunya. No obstant això, refusà d'assistir a la seva inauguració, prevista precisament després que tinguessin lloc els Fets d'Octubre de 1934, amb l'empresonament dels components del govern català (un empresonament del qual ell, aleshores sense responsabilitats governamentals, quedà exclòs). El 1935 acceptà de participar a la Junta com a vocal, mentre que el 1936, després del triomf electoral del Front d'Esquerres, seria reposat a la presidència.

L'abril de 1935 quedà confirmat a la direcció d'Esquerra, reorganitzada després de les detencions dels mesos anteriors. A finals d'aquest any s'entrevistà amb els dirigents encara detinguts, amb l'objectiu de preparar les eleccions generals de 1936. Un cop celebrades, va ser elegit diputat per Barcelona-ciutat, on esdevingué cap de la minoria d'Esquerra Catalana al Congrés. Va ser reposat en el seu lloc a la Comissió Mixta de Traspassos i ocupà la presidència del Consell d'Estat, poc abans de l'esclat de la Guerra Civil.

La Guerra Civil i els darrers mesos (1936-1939)

En els primers moments de la Guerra, va ser nomenat comissari general de Museus de Catalunya, que substituïa la Junta, on treballà activament per evitar la destrucció del patrimoni artístic i cultural català. Va formar part de les plataformes formades pels escriptors catalans per donar suport a les institucions republicanes, com l'Agrupació d'Escriptors Catalans (1936) o la Institució de les Lletres Catalanes (1937), de la qual fou un dels fundadors.

El 1938 la seva salut empitjorà notablement i es traslladà aleshores a França, on el sorprengué la fi de la Guerra. El 1939 es traslladà a Buenos Aires amb la seva esposa i sis dels seus vuit fills, on morí poc després. Pòstumament, li varen ser publicades diverses obres. El seu fill, el filòleg Joan Coromines i Vigneaux, s'encarregà de l'edició de les seves Obres completes (1972) i Obra completa en castellano (1975) i, juntament amb Max Cahner, publicà els reculls Diaris i records de Pere Coromines (1974-1975).



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal