Amadeu Aragay i Daví
Sabadell,
6 de desembre de 1886
Ciutat de Mèxic,
11 d'octubre de 1965
Sindicalista, periodista, empresari i polític
Estudià a l’Escola Pia de Sabadell i, posteriorment, a l’Institut Tècnic de Barcelona. Treballà a l’Hostal de Sant Antoni, propietat de la seva família i també fou un destacat jugador de futbol del Centre d’Esports Sabadell. Membre de les lògies de la francmaçoneria barcelonina Adelante i Justícia.
Fou militant de les Joventuts Radicals de Catalunya (partit Lerrouxista) i des dels setmanaris El Combate i ¡Rebeldes! de Sabadell i Revolución de Barcelona es mostrà molt combatiu amb la campanya de Solidaritat Catalana. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell entre 1911 i 1914. El 1915 arrel de les seves discrepàncies amb el partit s’aproximà al Bloc Republicà Autonomista.
El 1921 va participar amb Francesc Layret, Lluís Companys i d’altres, en la formació de la Unió de Rabassaires, constituïda el 1922 i de la qual esdevingué un dels seus principals dirigents. Col·laborador de la publicació Terra Lliure, va escriure el drama Terra Nostra (el rabassaire), estrenat al Teatre Principal de Terrassa el 12 d’abril de 1925, on feia una proposta interclassista per a resoldre el problema agrari.
El març de 1930 com a republicà radical va signar el Manifest d’Intel·ligència Republicana i el gener de 1931 fou empresonat quatre setmanes al Castell de Montjuïc per donar suport a la sublevació de Jaca. El març de 1931 participà en la Conferència d’Esquerres i s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República. Aquell any també participaria en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 12 d’abril de 1931. Col·laboraria en diverses publicacions, com La Humanitat o el Pamflet.
La Segona República (1931-1939)
El setembre de 1931 va intervenir en la signatura de l’acord entre la Unió de Rabassaires i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, conegut per “pacte de la Generalitat”, segons el qual els parcers – rabassaires feien concessions als propietaris en les seves reivindicacions. A finals de 1932 ocupà la secretaria general de la Unió de Rabassaires i l’any següent publicava El problema agrari català, on defensava les reivindicacions rabassaires. Gradualment se’l marginà de la direcció de la Unió de Rabassaires, a mesura que s’incrementava la radicalització de la pagesia, fou formalment expulsat del sindicat pagès en el seu congrés celebrat el maig de 1936.
Sense experiència parlamentària prèvia, fou escollit diputat, el 1931 i el 1933, en les llistes d’Esquerra, per la circumscripció de Barcelona-província. Membre de la minoria catalana i d’ERC, de desembre de 1933 a novembre de 1934 fou vicepresident de la minoria d’ERC. També fou vocal titular de la comissió de Govern Interior i de Reforma Agrària (1931-1933), on substituiria a Lluís Companys set mesos després d’iniciades les sessions. També seria vocal suplent de la comissió d’Agricultura (1935-1936).
En el debat constituent presentà juntament amb Ramon Franco una esmena a l’article del projecte constitucional referent a la propietat. Aquella esmena es dirigia contra els propietaris agrícoles ja que pretenia obligar-los a cultivar les seves terres, protegint així els drets dels qui les treballaven. L’esperit de l’esmena cercaven donar suport a les iniciatives polítiques de la Unió de Rabassaires. Ara bé, sens dubte, la seva principal contribució en la legislatura constituent fou en la comissió de Reforma Agrària, on defensaria les posicions més favorables a la pagesia demanant més radicalitat als projectes de reforma del camp espanyol. La seves propostes s’enfrontaven al criteri majoritari de la comissió ja que demanava que les expropiacions es fessin a partir del nombre total d’hectàrees que posseïa un propietari a tot l’Estat i no finca per finca. També s’oposaria al tractat comercial amb França. Votaria favorablement l’Estatut català, la Reforma Agrària, la Constitució republicana, la Llei de Congregacions Religioses i la concessió del sufragi femení. El setembre de 1933, protagonitzà una falsa renúncia a l’escó de diputat per tal de pressionar a la direcció d’ERC quan s’estaven discutint aspectes legislatius fonamentals del camp català.
Durant la segona legislatura es mostrà molt crític amb els governs Lerroux, per no voler la col·laboració de la resta de partits republicans d’esquerres. Signà una proposició del grup comunista que demanava l’aplicació del pressupost del Ministeri de la Guerra per a pagar un subsidi d’atur als obrers. Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou processat i després les Corts aprovaren el seu suplicatori pel delicte de rebel·lió militar, el 20 de març de 1935.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, el novembre de 1936 passà a formar part del Comitè Permanent d’ERC, com a secretari d’actes i comptabilitat. En acabar la guerra s’exilià a França i després a Mèxic, on treballà en diverses activitats comercials. Intervingué en els diversos grups catalanistes i fou membre actiu a l’Orfeó Català de Mèxic. Es dedicà, també, a la pintura artística i el 1959 en féu una remarcable exposició.
Autoria: Jordi Roca i Vernet
Amadeu Aragay i Daví
Obra pròpia
Llibres
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. La visita del Sr. Obispo. 1910.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El ocaso de las almas. 1915.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El problema agrari català. 1924.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El pirata. 1925.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. Terra nostra (el rabassaire). 1925.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. La tragèdia de Quimet. 1926.
Amadeu Aragay i Daví
Bibliografia
Llibres
BALCELLS, Albert. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire 1890-1936. Barcelona: Llar del Llibre, 1983.
GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau. Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (1931-1933). Nacionalisme, possibilisme i reformisme social. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006 [Bilioteca Serra d'Or].
MANET, Albert (dir.). Diccionari dels Catalans d'Amèrica. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992 [Comissió Amèrica i Catalunya].
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa i PAGÉS I BLANCH, Pelai (coord.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000.
MAYAYO, Andreu. De pagesos a ciutadans. cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. València: Afers, 1995.
MURIÁ, José María (coord.). Diccionario de los Catalanes de México. Zapopán: El colegio de Jalisco i Generalitat de Catalunya, 1996.
Articles en publicacions periòdiques
«Necrològiques» a: Orfeó català, portantveu dels catalans de Mèxic, núm. 30, 1966, p. 26.
«Obituaris» a: Ressorgiment, núm. 595, 1966, p. 9.545.