Llista alfabètica
Llista alfabètica

Salvador Armendares i Torrent

Malgrat de Mar, 21 de juny de 1893
Mèxic DF, 10 de març de 1964

Fotografia de Salvador Armendares i Torrent

Metge i polític

El seu pare, Isidre Armendares i Bunyol, era boter i originari de Peralada, a l'Alt Empordà, i la seva mare, Madrona Torrent i Masens, regentava una botiga de queviures al poble natal d'en Salvador, Malgrat de Mar. Fou el fill petit de set germans. Gràcies a un oncle capellà que s'estava al seminari de Girona, pogué entrar en aquest centre i hi estudià entre els 12 i els 14 anys. El batxillerat el cursà entre el 1908 i el 1911 a l'Instituto General y Técnicode Girona. El 1911 obtingué el premi d'assaig de natura. Després cursà les assignatures del preparatori per poder ingressar a la Facultat de Medicina de Barcelona. Durant el curs 1911-1912 es traslladà a viure a Barcelona a casa d'uns parents i compaginà l'estudi amb la feina, com a ajudant de barber i representant del magatzem de llegums de la seva família. Als 24 anys, l'1 de març de 1917, obtenia el grau de llicenciat en Medicina. El 1918 ocupà un càrrec en l'associació nacionalista de la Joventut "Falç" de Malgrat de Mar, i començà a publicar en el seu òrgan periodístic La Falç. Periòdic nacionalista. En els seus primers articles ja posà de manifest el llenguatge que sempre el caracteritzà, planer i clar, irònic i al mateix temps sarcàstic.

Entre els anys 1918 i 1924 exercí per primera vegada de metge a la Granada del Penedès, la destinació de la seva plaça, després d'haver-se col·legiat i haver superat unes oposicions. El 20 de maig de 1920 contragué matrimoni amb Caterina Sagrera i Creus, filla d'un forner de la rambla de Catalunya de Barcelona. El 1924 aconseguí la plaça de metge a l'Hospital de Vilafranca del Penedès, on a més hi tenia una consulta privada. Mentrestant es féu aixecar una casa a Malgrat de Mar, on la família Armendares, composta per tres fills, anava a passar els estius. La seva activitat política la va iniciar amb la seva militància a la Unió Catalanista, i fou especialment actiu en l'oposició a la dictadura de Primo de Rivera. Ell mateix es definia com a liberal, d'esquerres, republicà i catalanista. El març de 1931 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya, i poc després fou elegit regidor de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, càrrec que deixà el febrer de 1934, quan era tinent d'alcalde, per manca de temps. El 20 de novembre de 1932 esdevingué diputat al Parlament de Catalunya.

Des de la seva condició de diputat, gestionà la creació d'una vegueria al Penedès i en mots propis, pronunciats al saló de plens de l'ajuntament vilafranquí, "no com a cosa localista sinó cercant l'assentiment popular de la comarca tota, el que podria contribuir a afermar la de la Catalunya autònoma". Durant el 1933 traballà des del Parlament en l'elaboració de la llei municipal, sobretot en referència a la revisió del cens electoral. S'enfrontà amb la jerarquia eclesiàstica de Vilafranca en relació amb el govern de l'hospital. Estigué molt vinculat al món del cooperativisme, fou membre del Consell Superior de Cooperació i formà part de la comissió parlamentària que va debatre el projecte de llei de mutualitats. Igualment, treballà en la Comissió de Sanitat del Parlament de Catalunya i intervingué en la discussió sobre el projecte de llei de coordinació i control sanitari públic el 6 de juny de 1934. D'altra banda, des de molt aviat es va unir a la causa del moviment rabassaire, conscient com era de la condició d'explotació en què vivien els pagesos rabassaires en aquesta comarca. Era membre de la comissió parlamentària que va redactar la llei de contractes de conreu i arrendaments agraris. Aquest alineament li va ocasionar l'enfrontament directe amb els propietaris que estaven desnonant els rabassaires, i que molts alhora eren clients de la seva consulta, quelcom que no li perdonaren mai. Certament, les lluites entre aquests propietaris i la pagesia penedesenca foren molt acarnissades. Arran dels Fets del Sis d'Octubre, traduïts en revolta anticlerical a Vilafranca, es produí la marxa forçosa d'Armendares, que s'instal·là a Barcelona. Continuà lluitant per la justícia social al camp català i demanant responsabilitats als propietaris agrícoles.

Arran del cop del 18 de juliol, la Generalitat confiscà l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i designà una junta administrativa en la qual hi figurava. A partir del mes de desembre de 1937, fou el president del Consell d'Administració d'aquest hospital. Durant aquests anys fou director d'aquest hospital, ara batejat com a Hospital General de Catalunya, i també del de Mataró. El Día Gráfico del 26 de juliol de 1938 afirmava d'Armendares que era un dels republicans catalans que eren "útils" a la República i a Catalunya, i un dels homes d'Esquerra que més prestigi havien donat al seu partit. Durant el conflicte bèl·lic fou cap de la segona Comandància de la sanitat militar amb base a Girona. Com molts altres professionals i intel·lectuals catalans, el Mas Perxés d'Agullana fou el darrer refugi abans d'emprendre el llarg camí de l'exili. A França, primer treballà en una consulta d'un amic seu a Portvendres, i l'abril de 1939 la família estava allotjada a la Residència d'Intel·lectuals Catalans de Montpeller. El 25 de maig de 1939 embarcà vers Veracruz, on arribà el 13 de juny de 1939. Era la primera expedició d'exiliats espanyols que feien rumb cap a Mèxic.

De seguida es vinculà a l'Orfeó Català de Mèxic, on formà part de la comissió d'honor i justícia, mentre aconseguia que el govern de Lázaro Cárdenas convalidés els títols universitaris dels seus companys. Va participar en la fundació de la Borsa del Metge Català, d'ajuda als metges i estudiants de medicina exiliats, i en l'organització d'una clínica sota règim cooperatiu. El 1944 formà part del Consell Nacional de Catalunya, com a vocal de la delegació americana, i entre el 1953 i el 1964 en fou president. Fou també delegat de la comissió nacional de planejament que havia creat Josep Tarradellas després de ser elegit president de la Generalitat, el 1954. Morí el 1964 mentre estava organitzant la recepció de metges catalans participants en el 13è Congrés Mundial del Tòrax, celebrat aquell any a Mèxic.

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Salvador Armendares i Torrent

Bibliografia


Llibres

TORRENT I ORIOL, Jaume. Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893- Mèxic DF, 1964). Metge i polític. Barcelona: Viena Edicions, 2006.