Polític

Anys de joventut, conspiració i presó (1906-1930)

Era fill de Sebastià Badia i Ricart, esquilador de bestiar, i de Rosa Capell i Minguet. La família visqué un temps a Torregrossa, i passà després a Lleida, on Miquel estudià als Maristes. Amb la intenció de seguir estudis de Nàutica, ja que volia ser pilot de la marina mercant, el 1922 marxà a Barcelona, on ja residia el germà gran, Josep, i on més endavant s'afegí la resta de la família.

A Barcelona, combinà els estudis a l'Escola Nàutica amb treballs a farmàcies de la ciutat. Aviat seguí els passos del seu germà Josep, que havia ingressat als escamots d'Estat Català i que practicava esport amb regularitat. Miquel entrà amb decisió en aquest àmbit d'acció del nacionalisme radical, on desenvolupava una gran preparació física i participava en les activitats excursionistes dels grups de combat, amb exercicis paramilitars a la muntanya, fins al punt que el 1924 ja havia estat nomenat cap d'un dels escamots. A banda d'Estat Català, també s'afilià durant aquests anys al CADCI.

Home eminentment d'acció, desitjós de poder dur els preparatius de combat a un terreny més pràctic, el 1925 fou un dels impulsors de l'organització secreta Bandera Negra i de la seva acció més significativa, el fallit atemptat contra Alfons XIII del mateix any, conegut com a Complot del Garraf. Detingut arran d'aquests fets i tancat a la presó Model de Barcelona, fou jutjat l'any següent per un consell de guerra que el condemnà a dotze anys i un dia de reclusió temporal. Traslladat a la presó d'Alcalá de Henares i després a la d'Ocaña, estigué empresonat en unes condicions extremadament dures, amb diversos intents d'evasió, fins que l'abril de 1930 fou posat en llibertat, arran d'un decret d'amnistia després de la retirada de Primo de Rivera.

Retornat a Catalunya, sembla que tingué algunes dificultats per trobar feina i per això s'instal·là uns mesos a Cadis, al despatx d'un català establert en aquella ciutat. Davant la convocatòria d'eleccions municipals per a l'abril de 1931, tornà a Barcelona i féu funcions d'escorta personal a Francesc Macià durant el procés electoral.

Dels escamots a cap d'Ordre Públic (1930-1934)

Proclamada la República Catalana per Macià, formà un servei d'ordre per a custodiar l'edifici seu del nou govern català i inicià els preparatius per a constituir una força armada permanent al servei del mateix govern. En acceptar Macià la conversió de la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya, que comportava també deixar de banda la idea d'una força armada catalana, es mantingué fidel al president i a les posicions d'Esquerra Republicana de Catalunya, a diferència de la postura de rebuig adoptada per altres elements d'acció de l'entorn del partit.

L'estiu de 1931, en estreta col·laboració amb Josep Dencàs, assumí un paper destacat en la formació de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), formació que, a banda de constituir la secció juvenil del partit, pretenia dotar el catalanisme separatista d'una estructura organitzativa pròpia i dinamitzar la formació i actuació dels escamots com a grups de defensa del govern català, en uns moments en què no disposava encara de competències en ordre públic.

Badia passà a dirigir les joventuts i n'amplià el nombre de militants, obrí nous casals, preparà els membres dels escamots en esports com la boxa, la natació i la gimnàstica i oferí una imatge pública de "soldats de Catalunya", amb desfilades públiques de joves uniformats, com la realitzada el 22 d'octubre 1933, amb motiu d'un festival atlètic organitzat per les pròpies JEREC a l'Estadi de Montjuïc, que comptà amb milers d'assistents.

Preocupat pel clima de creixent violència que es vivia a Catalunya, amb una espiral de vagues, insurreccions i pistolerisme provocats pels grups d'acció anarquista vinculats a la FAI, i veient en aquestes actuacions un greu efecte desestabilitzador per al fràgil procés de formació de l'autonomia catalana, portà els escamots a una dinàmica de creixent enfrontament amb aquests grups, però també de neutralització de la seva actuació, com fou el cas de la seva mobilització de 1933 per a la conducció dels transports públics, aturats per una vaga del sector.

L'actuació dels escamots, però, motivà un creixent malestar en sectors d'Esquerra i també dels seus aliats electorals, alarmats pel que consideraven una perillosa deriva cap a un "feixisme català". Això forçà una dissolució formal —que no efectiva— dels escamots en una Assemblea Nacional Extraordinària de les JEREC, celebrada el desembre de 1933. Aquest mateix any s'incorporà al Comitè Executiu d'Esquerra.

Al principi de 1934, en el context dels traspassos a la Generalitat de les funcions d'ordre públic i de la mort del president Macià i la seva successió per Companys, passà a assumir funcions de direcció en l'àmbit policial català. El febrer de 1934 el conseller de Governació, Joan Selves i Carner, el nomenà secretari general de la Comissaria General d'Ordre Públic. El juliol següent, amb Josep Dencàs, màxim dirigent de les JEREC i dels escamots juntament amb Badia, com a conseller interí de Governació després de la mort de Selves, fou nomenat cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya.

Durant el seu breu mandat com a cap policial, continuà l'enfrontament dels anys anteriors contra els grups d'acció anarquista, enfront dels quals utilitzà mètodes expeditius, i que en ocasions traspassaven la legalitat vigent. El setembre de 1934 va ser forçat a dimitir del càrrec per la seva intervenció en el procés judicial contra l'advocat Josep Maria Xammar, en què féu detenir el fiscal i l'acusà d'haver provocat incidents amb el públic, pel seu menyspreu envers el català i per les seves frases injurioses a la Generalitat i la seva policia. Pocs dies després, Badia va rebre un acte d'homenatge al Palau de les Belles Arts, amb les intervencions de diversos membres del govern català.

Els Fets del Sis d'Octubre, l'exili i l'assassinat dels germans Badia

Molt poc després de la seva forçada dimissió, tingueren lloc els Fets del Sis d'Octubre de 1934, en què participà activament com a cap d'escamots, però ja no com a cap policial. Derrotat el moviment, aconseguí fugir a París. Expulsat mesos després de França, marxà a Colòmbia i després a Bèlgica i Alemanya, i es desplaçà finalment a Andorra. Després de la victòria electoral del Front d'Esquerres de febrer de 1936, retornà a Barcelona.

Durant l'any i mig que durà el seu exili, hagué de fer front a les acusacions dels partidaris de Companys, que li atribuïen juntament amb Dencàs la responsabilitat del fracàs de l'aixecament d'octubre de 1934. Al seu retorn, treballà per la reorganització de les JEREC. En aquest sentit, els partidaris de Dencàs i de Badia iniciaren una forta ofensiva dins les JEREC que provocà la seva separació definitiva d'Esquerra.

El 28 d'abril següent, ell i el seu germà Josep, que acabaven de sortir de casa seva i caminaven pel carrer Muntaner cantonada Diputació, varen ser tirotejats per quatre pistolers de la FAI. Miquel, per la seva actuació dels anys anteriors, feia temps que estava en el punt de mira dels grups d'acció anarquistes. Presumiblement, l'objectiu de l'atemptat era ell sol, però en acompanyar-lo el seu germà, aquest també va ser abatut.

El doble assassinat causà una enorme commoció a Catalunya i especialment entre les files del nacionalisme radical. La capella ardent fou instal·lada a un casal d'Estat Català i els dos germans, embolcallats amb la bandera estelada, reberen l'homenatge de milers de visitants. L'enterrament constituí una gran manifestació de condol popular.

Miquel, que s'havia mantingut solter, deixà unes memòries inèdites i de fet inacabades. El Parlament de Catalunya dedicà una sessió necrològica als germans Badia, en què s'acordà per unanimitat fer constar el condol de la cambra. Al mateix temps, la mort dels germans Badia va tenir com a continuació els mesos següents l'assassinat de Josep Maria Planes, el periodista que seguia el cas, i del policia que havia portat la investigació; mentre que en l'ordre polític accelerà el trencament de les JEREC, amb la formació d'un nou Estat Català, en el qual confluïren altres grups del nacionalisme radical.

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Llibres

---

PLANCHART I MARTORI, Josep. Miquel i Josep Badia i Capell. Barcelona: Fundació President Macià, 1992.

---

ROS I SERRA, Jaume. Miquel Badia: un defensor oblidat de Catalunya. Barcelona: Mediterrània, 1996 [Cultura i Societat, 8].

---

RUBIRALTA, Fermí. Miquel Badia. Vida i mort d'un líder separatista. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2011.

---

URGELL, Josep. Miquel Badia. Barcelona: Norma, 1936 [Homes de Catalunya, Biblioteca Sociològica Contemporània].

Capítols de llibres

---

SÒRIA, Josep Maria. «Els germans Badia, el separatisme, la FAI i la Barcelona dels gànsters», a: SOLÉ SABATÉ, Josep Maria; VILLARROYA, Joan; VOLAS, Eduard (dirs.). La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Edicions 62, 2004-06.

Articles en publicacions periòdiques

---

VILALTA, Marta. «Miquel Badia, un soldat de Catalunya» a: Esquerra Nacional, núm. 74, octubre-novembre 2006, p. 22.