Blanquer i polític

Fill d’un pagès igualadí, Mariano Bertran i Seuba, i de la també igualadina Engràcia Tarés i Tort.

El 1914, treballava de traginer i en algun moment també va fer-ho en una fàbrica de gasoses. Casat el 31 de març de 1918 amb Francisca (Cisca) Tusal i Noguera (1895-1964), i pares de Maria (1919-2004).

De jove, assidu al Centre Coral Apol·lo i membre de la Societat de Blanquers i del comitè de la Federació Nacional de Blanquers (1910). Després, actiu a l’Ateneu Porvenir i a la Federació Obrera de la CNT. Col·laborador d’El Obrero Moderno (1914). El 1917 pertanyia al Cercle Republicà d’Igualada. A l’inici de la dècada de 1930, va incorporar-se també al Sindicat de «l’Art Rodat» (xofers i carreters). El 1926, vocal de la junta del Centre Republicà, i el 1936, president de l’entitat, que llavors ja es trobava al Passeig Verdaguer. Col·laborador d’El Sembrador (1930 i següents).

Durant la guerra, i representant ERC, va ser membre del Comitè Antifeixista i, posteriorment, alcalde d’Igualada (del 31 d'octubre de 1936 al 22 de gener de 1939). Va fer editar el Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada (1936-1939). Durant el seu mandat, i en estreta col·laboració principalment amb Joan Ferrer i Farriol (CNT), van dur-se a terme a Igualada les col·lectivitzacions de nombroses indústries i una colla de realitzacions municipals. Per les morts ―llavors encara desaparicions― de quatre carlistes igualadins va ser detingut el 19 de juliol de 1937 i processat juntament amb Josep Riu (ERC), Miquel Solà (ERC), Joan Freixas (CNT-FAI) i Marc Freixas (ERC), però la causa va ser sobreseguda per manca de proves (sumari 52/1937). Ell va quedar en llibertat provisional sota fiança i va continuar a l’alcaldia.

El 1939, a la fi de la Guerra Civil, s'exilià al País Basc francès on va poder-se reunir amb la seva dona i la seva filla. Després de viure un temps (1941) a Azkarate (Donibane Garazi), a tocar de la frontera navarresa, a la tardor de 1943 ja és segur que vivien a Milafranga, prop de Baiona. Va trobar feina de blanquer en una adoberia on va treballar fins a jubilar-se el 1958, als 65 anys d’edat. Finalment, van acabar vivint a Anglet. Com a conseqüència d’una intervenció dental, va perdre la visió de l’ull dret.

Mort Franco, va fer diverses visites a Igualada. Va morir de sobte el mateix vespre del casament del seu nét, als 91 anys. Està enterrat al cementiri municipal de Baiona.

Autoria: Antoni Dalmau i Ribalta

Capítols de llibres

---

«Els protagonistes: Pere Bertran i Tarés», a: DALMAU I RIBALTA, Antoni. La Guerra Civil i el primer franquisme a l'Anoia. La Pobla de Claramunt: Ajuntament, 2014, p. 188-200.