Llista alfabètica
Llista alfabètica

Xavier Casademunt i Arimany

Figueres, 29 de desembre de 1897
Girona, 15 de març de 1988

Fotografia de Xavier Casademunt i Arimany

Mestre i polític

Joventut i primers treballs com a mestre (1897-1931)

Xavier Casademunt i Arimany va néixer a Figueres, el 29 de desembre de 1897. Era fill de Baldomer Casademunt i Montaner, llauner de professió, i d'Elionor Arimany i Vila. Val a dir que en alguns documents personals el cognom patern apareix amb la forma Casademont.

Aviat la família anà a viure a Girona, ja que el pare havia trobat feina d'il·luminador en un teatre de la ciutat. La mare complementava els ingressos familiars anant a cosir per les cases. Va fer estudis primaris a Girona. Molt jove encara, començà a treballar de barber, un treball que combinà amb els estudis de Magisteri.

En aquest període de formació, rebé les influències dels mestres Cassià Costal i Marinel·lo i Silvestre Santaló i Parvorell, immersos en el moviment de renovació pedagògica del període, especialment present a les comarques gironines. El 1917 obtingué el títol de mestre. Va fer les seves pràctiques a l'escola annexa a la Normal de Girona i, ja com a jove mestre, hi treballà un temps.

Els anys següents, i amb el parèntesi del servei militar, que féu a Girona, exercí com a mestre auxiliar a Blanes i aprovà les oposicions de Magisteri. Fou membre del Grup Excursionista i Esportiu Gironí i publicà Converses sobre les excavacions de la Vila Romana de Tossa sostingudes entre Xavier Casademunt i Ignasi Melé (1922). No tingué de moment una actuació política significativa, tot i que el seu pare era militant del republicanisme federal ja des de l'etapa de Figueres.

A finals de 1922 obtingué la plaça de mestre en propietat de l'escola de Guardiola de Font-rubí, que exercí fins al maig de 1930, moment en què s'incorporà a l'escola graduada de Ripoll. Cap al final d'aquesta etapa es casà amb Dolors Piñol i Piqué (Guardiola de Font-rubí, 1910 - Girona, 1984), amb qui tindria dues filles: Maria Rosa i Montserrat. Cal dir que el primer cognom apareix en alguns documents, sobretot en el període republicà, amb la grafia Pinyol.

El salt a la política activa durant el període republicà (1931-1936)

A partir de 1931, amb el seu ingrés a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, inicià una intensa actuació política. Fou un dels fundadors del nou centre d'Esquerra a Ripoll i secretari i després president de la seva junta directiva. Treballà per a l'extensió del partit al Ripollès i a la Cerdanya i intervingué com a orador en actes polítics i en les successives campanyes electorals. Fundà i dirigí el setmanari Clam Popular (1931-34), portaveu local d'Esquerra i en el qual publicà diversos articles polítics. Col·laborà també a El Autonomista i Acció Ciutadana, ambdós de Girona, i La Humanitat, de Barcelona. En el 1r Congrés Nacional ordinari d'Esquerra, de febrer de 1932, s'incorporà al Comitè Executiu Central (1932-33), elegit per la Federació de Girona.

A les eleccions de novembre de 1932 per a constituir el nou Parlament de Catalunya, formà part de la candidatura d'Esquerra per Girona. Elegit diputat, fou molt actiu en els grans temes plantejats pel Parlament en aquest període i formà part de la Comissió Especial d'Actes i de les comissions permanents de Cultura, d'Economia i de Justícia i Dret. El seu treball com a diputat no l'impedí de continuar exercint com a mestre i el 1933 fou destinat al Grup Escolar "Casp", de Barcelona.

El març de 1934 fou nomenat membre del Consell Superior de la Cooperació, organisme creat pel conseller d'Agricultura i Economia Joan Comorera per a impulsar el moviment cooperatiu català.

Per la seva participació en els Fets d'Octubre de 1934 al Ripollès i a la Cerdanya fou detingut i estigué empresonat uns mesos a Puigcerdà. Apartat dels seus càrrecs polítics en el context de la suspensió de l'autonomia de Catalunya, es dedicà a l'exercici del seu treball de mestre, fins que el triomf del Front d'Esquerres a les eleccions legislatives espanyoles de febrer de 1936 permeté el progressiu retorn a la situació anterior a octubre de 1934.

Reposat en el seu càrrec de diputat, passà a ser membre suplent de la Diputació Permanent, secretari de les comissions permanents de Cultura i d'Incompatibilitats i membre de la d'Economia. El maig de 1936 presentà a la cambra una proposició de llei de béns comunals, destinada a la seva recuperació per part dels municipis de Catalunya. Acceptada per la Comissió de Justícia i Dret i per la cambra, l'inici de la Guerra Civil n'impedí la tramitació completa.

Actuació durant la Guerra Civil (1936-1939)

El juliol de 1936, just abans de començar la Guerra Civil, va ser nomenat delegat de la Generalitat a la junta administrativa de l'Hospital Clínic de Barcelona. Exercí aquest càrrec els primers mesos de la guerra i treballà per adaptar l'Hospital a les necessitats de la nova situació.

El 1937 següent cessà d'aquesta ocupació i l'agost el conseller de Governació i Assistència Social, Antoni Maria Sbert, el nomenà comissari d'Assistència als Refugiats (agost de 1937 a maig de 1938). En fou el primer titular i esdevingué col·laborador del també diputat d'Esquerra al Parlament Antoni Dot, director general d'Assistència Social. Des d'aquest càrrec s'ocupà dels refugiats que arribaven a Catalunya, procedents dels llocs de l'Estat espanyol ocupats per les tropes franquistes. Els mesos següents treballà a fons en la distribució pel territori català aquest nombrós contingent humà, en l'organització de la recepció dels donatius procedents del suport internacional, en el subministrament dels ajuts a tots els refugiats, en la recerca de noves ocupacions laborals o militars per a ells i en l'ajustament dels pressupostos disponibles a les necessitats dels municipis. L'allau de treball al front d'aquest organisme el dugué a sol·licitar la seva excedència voluntària com a mestre nacional, que li fou reconeguda el setembre de 1937. Cap al final de la seva actuació com a comissari, hagué d'organitzar també la recepció dels propis catalans que fugien de l'avanç de l'Exèrcit franquista, ja dins de Catalunya.

Fou a continuació director general d'Ensenyaments (del 28 d'abril de 1938 a la fi de la guerra). Va ser el primer i únic titular d'aquesta Direcció General, creada pel conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer. Al front d'aquesta, passà a formar part d'altres organismes amb intervenció de la Conselleria de Cultura: el Consell de l'Escola Nova Unificada, la Comissió Tècnica del Servei de Material Escolar i Pedagògic i la Comissió Escolar d'Assistència Social, entre d'altres. Amb una part del territori català ja ocupada, hagué d'organitzar el desplaçament de mestres i de garantir el funcionament del sistema educatiu en aquella situació d'excepcionalitat. Organitzà un servei de cantines escolars (decret del 22 de juny de 1938), que arribà a organitzar milers de racions d'esmorzars i de dinars gratuïts per als infants escolaritzats.

Durant la guerra tingué també un paper rellevant dins d'Esquerra. Formà part de la mesa del 2n Ple de delegats, celebrat a Barcelona el juny de 1937, intervingué com a ponent en el Congrés Extraordinari de la Federació de Girona, de setembre de 1937, i participà en el Ple Comarcal Extraordinari d'ERC del Ripollès, del mateix mes.

L'exili, el retorn i la separació del magisteri (1939-1960)

En el darrer moment de la guerra, marxà amb Antoni Dot a Perpinyà i després a Montpeller, ciutat en la qual hagué de recuperar el seu antic ofici de barber. Abans de l'entrada dels nazis a aquesta zona de França, marxà cap a Mèxic, on treballà en la venda de llibres i material escolar. Acabada la Segona Guerra Mundial, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

El 1949 aconseguí retornar a Catalunya sense haver de complir condemna i s'establí a Girona, on ja hi residien la seva esposa i les seves filles. Apartat del magisteri per la depuració que el règim franquista havia aplicat als funcionaris públics, féu diversos treballs.

Novament mestre i darrers anys (1960- 1988)

El 1960 aconseguí la seva reintegració al servei actiu com a mestre. Exercí un any a Barcelona i després anà a Sant Jordi Desvalls, des de 1961 fins a la seva jubilació, el 1968. Publicà Notes breus de geografia i història de Sant Jordi Desvalls (1967). La fonda petjada deixada en aquest poble, feu que el 1985 fos objecte d'un Homenatge impulsat pels seus antics alumnes.

A partir de 1977 participà en alguns actes polítics i cívics, en la seva condició de diputat del Parlament de Catalunya del període republicà, i mantingué la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya fins la seva mort als 90 anys.

 

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Xavier Casademunt i Arimany

Obra pròpia


Llibres

CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. Converses sobre les excavacions de la Vila Romana de Tossa sostingudes entre Xavier Casademunt i Ignasi Melé. Girona: Tallers Dalmau Carles, 1922.
CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. Notes breus de geografia i història de Sant Jordi Desvalls. [Sant Jordi Desvalls]: [Ajuntament de Sant Jordi Desvalls], [1967].
Articles en publicacions periòdiques

CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. «Política de campanar» a: Clam popular, núm. 4, 1931, 28 novembre, p. 1.
CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. «Goig» a: El Autonomista, núm. 9.233, 1932, 26 novembre, p. 2.
CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. «El gremi dels equivocats» a: Acció Ciutadana, núm. 10, 1932, 4 novembre, p. 3.
CASADEMUNT I ARIMANY, Xavier. «Records del Santaló polític» a: Revista de Girona, núm. 127, març-abril de 1988, p. 49-52.

Xavier Casademunt i Arimany

Bibliografia


Capítols de llibres

«Xavier Casademunt i Arimany (1897-1988)», a: MESTRAS I MARTÍ, Lluís M.. Mestres d'aquell temps. Girona: [Grup de l'Empordà], 1999.
Articles en publicacions periòdiques

LANAO, Pau. «Xavier Casademunt, de la fundació d'Esquerra, a Girona, passant per l'exili» a: Presència, núm. 647, 15 de juliol de 1984, p. 5-9.
MADRENYS, Pere. «Xavier Casademunt: Diputat per Girona al Parlament de Catalunya» a: Presència, núm. 498, 12 de novembre de 1977, p. 16-19.