Llista alfabètica
Llista alfabètica

Joan Casanovas i Maristany

Sant Sadurní d'Anoia, 11 d'agost de 1890
Valràs, 7 de juliol de 1942

Fotografia de Joan Casanovas i Maristany

Advocat i polític

Provenia d’una família de propietaris benestants radicada a l'Alt Penedès. Nasqué a la casa familiar, coneguda com a Milà de la Roca, fill de Modest Casanovas i Romeu i de Júlia Maristany i Oliver. Inicià els estudis primaris a les escoles del poble i, després d’haver estudiat el batxillerat al col·legi dels Escolapis de Sarrià, es va llicenciar en Dret el 7 de març de 1912, si bé no arribà a finalitzar el doctorat a Madrid. El 1910, mentre encara era a la universitat, fundà La Riuada, una publicació que sortia amb freqüència mensual a Sant Sadurní d'Anoia. De retorn a Barcelona, va treballar com a passant en el bufet del polític de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitu. Va destacar com a advocat sindicalista des de 1914, sempre en defensa d'obrers perseguits, cosa que li va valdre l’estima dels cercles llibertaris. Mentrestant militava al nounat Partit Republicà Catalanista al costat de Marcel·lí Domingo, Lluís Companys i Francesc Layret.

El 1919 va obtenir l’acta de diputat de la Mancomunitat de Catalunya, que conservà fins al 1923, pel districte d’Igualada-Vilafranca del Penedès. En aquests comicis va comptar amb l’ajut pecuniari del seu cunyat, Carles Pi i Sunyer; la del seu germà, Agustí, i també amb el suport de Francesc Layret. En les assemblees plenàries d’aquest ens ja manifestà la seva ideologia catalanista i social, que defensà amb fermesa durant aquests anys.

Durant la Dictadura va ser empresonat dues vegades, el 1924 i el 1925. En la segona vegada va ser alliberat gràcies a la intercessió del seu oncle, el comte de Lavern, Pere Grau Maristany i Oliver, amic personal del Rei, si bé igualment va haver d’expatriar-se. Es va exiliar primer a Ginebra, des d’on escrivia cròniques que enviava al rotatiu barceloní El Día Gráfico. Posteriorment es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els cercles antifeixistes i amb els intel·lectuals catalans i espanyols, que es reunien als cafès de La Rotonde i Aux Deux Magots, respectivament. I es relacionà de nou amb Francesc Macià, que havia conegut durant el seu pas per la Mancomunitat de Catalunya. Va col·laborar en la revista Hojas Libres, que Eduardo Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno havien fundat el 1927. En aquesta revista va publicar articles on exposava el seu pensament catalanista i republicà. Va participar en mítings contra la Dictadura fins que l’ambaixador espanyol de París li ho va prohibir.

El febrer de 1930 retornà a Catalunya. Macià el trià per presidir gairebé totes les sessions de la Conferència d’Esquerres Catalanes, desenvolupada entre el 17 i el 19 de març de 1931, i de la qual naixeria Esquerra Republicana de Catalunya. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d'abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa. Ell mateix explicà que, per ordre de Macià, intentà d’evitar a tota costa que Lluís Companys fos elegit alcalde de Barcelona. Aquest fou l’inici de la desavinença política que sempre més el separà del president Companys. Casanovas desitjava per damunt de tot formar part del Govern de la Generalitat. Així, ocupà la Conselleria de Governació entre l'abril i el desembre de 1931, una etapa en què la Generalitat provisional encara era hereva del funcionament de l’antiga Diputació Provincial de Barcelona. Per contra, no aprofità l’avinentesa per organitzar el referèndum de l’Estatut, que fou confiada a Amadeu Hurtado i a Josep Tarradellas. Fins a l’octubre de 1932 fou vicepresident de la Generalitat, al mateix temps que conseller de Foment. El novembre de 1932 obtingué l’escó de diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Girona, i fou nomenat vicepresident primer d’aquesta cambra. El 20 de juny de 1933 exercí la presidència del Parlament, en rellevar Lluís Companys, que havia estat nomenat ministre de Marina en el govern de Manuel Azaña. Mort el president Macià, el Nadal de 1933 Joan Casanovas es féu càrrec interinament, durant uns dies, de la presidència de la Generalitat, fins a l'elecció de Lluís Companys.

Fracassada la proclamació de l'Estat Català del Sis d’Octubre de 1934, Casanovas, com a president del Parlament, va córrer la mateixa sort que els membres del Govern, els regidors i l’alcalde de Barcelona, el seu tancament al vaixell Uruguay al port de Barcelona. Fugint de la jurisdicció militar, competent per a jutjar-lo amb raó del seu càrrec, l’agost de 1935 creuava la frontera per dirigir-se de nou a l’exili francès. S’oposà a la creació del Front d’Esquerres, de manera que es quedà al marge de les eleccions generals de febrer de 1936. Tot i així, es reincorporà a la presidència del Parlament de Catalunya. Dues setmanes després de la revolta militar del 19 de juliol, Casanovas, sense renunciar a la presidència del Parlament, va rebre l’encàrrec de formar govern "de la més àmplia base possible"; és a dir, integrat per totes aquelles forces polítiques que havien concorregut en les candidatures del Front d’Esquerres.

En realitat, fou conseller primer i president dels dos primers governs de la guerra. El primer gabinet despertà força recels entre la CNT, el POUM i el PSUC, malgrat que aquest darrer en formés part, i fins i tot entre veus procedents del seu mateix partit, entre les quals el mateix Companys. Mentre, el segon govern va marginar les organitzacions obreres. Quelcom que ha suscitat molta polèmica a l’hora de valorar l’actuació desenvolupada per Casanovas en aquests governs en relació amb la seva voluntat de restaurar l’ordre públic i de dissoldre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb la finalitat que la Generalitat recuperés el poder i el control dels esdeveniments. En efecte, presentà la dimissió el 25 de setembre de 1936. A més, fou acusat a final de 1936 d’un complot contra el president de la Generalitat, arran del seu apropament a Estat Català i l’intent d’aconseguir la protecció de les autoritats franceses de cara a una presumible Catalunya independent, per a la qual cosa sembla que cercà fins i tot el suport d’alguns dirigents de la Lliga Catalana. L’abril de 1937 digué a un rotatiu de Perpinyà que li repugnaven tant “el comunisme i el feixisme com l’anarquisme, que nega els lligams de la sang i de la història". El PSUC li retragué que hagués desertat del seu càrrec al seu retorn, el juliol de 1937, al mateix temps que Joan Comorera el qualificava com a conspirador. Malgrat aquest creuament d’acusacions, el Parlament aprovà la pròrroga del seu mandat.

Mentre veia irremeiablement perduda la guerra, defensà la tesi de negociar la pau amb les potències europees, França i Gran Bretanya, i s'enfrontava així a la línia oficial d'Esquerra, partidària de lluitar per Catalunya dins l’Espanya republicana, però també al govern Negrín, que li recriminà ser un traïdor, perquè això significava capitular. El trencament es produí el febrer de 1938, abandonà la presidència del Parlament i decidí d’exiliar-se definitivament al cap d’un mes. No sense demanar des de Perpinyà l’aplicació del principi de les nacionalitats per al seu país, i l’abril de 1939, la independència de Catalunya com a objectiu polític a perseguir, quelcom que provocà un gran enrenou entre els exiliats. Com ell afirmà: "Catalunya no pot lluitar per altre ideal que el de la seva independència, Catalunya voldrà ésser nació independent, mestressa dels seus destins i només responsable dels seus actes. Unió, doncs, però unió de veritables patriotes, disposats a treballar per una Catalunya independent, girada definitivament a tota promiscuïtat federalista”. Era una proposta que havia de sacrificar la presidència de Companys. Tanmateix, les seves prèdiques trobaren un escàs ressò. Fruit de la invasió nazi, es vegé obligat a deixar París i a establir-se a Valràs, al Llenguadoc, on moriria víctima d’una malaltia renal als cinquanta-dos anys d’edat.

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Joan Casanovas i Maristany

Obra pròpia


Llibres

CASANOVAS I MARISTANY, Joan. Un pensament i una actitud. Discursos, notes i declaracions de Joan Casanovas. París: 1939.

Joan Casanovas i Maristany

Bibliografia


Llibres

CASANOVAS I CUBERTA, Joan. Joan Casanovas i Maristany, president del parlament de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996 [Biblioteca Abat Oliba, 179].
XURIGUERA, Ramon. Casanovas (Figures de la República). Badalona: Edicions Proa, 1930.
XURIGUERA, Ramon. Els exiliats acusen. Badalona: Proa, 1930.
XURIGUERA, Ramon. Casanovas: quinze anys de política catalana. s.n.: 1933.