Periodista, advocat i polític

Fill d'un banquer de Cervera, propietari de la banca Jené. La seva mare era natural de les Borges Blanques. Es traslladà a Barcelona per cursar els seus estudis de Dret a la Universitat, quan els finalitzà (1911) tornà a Lleida on exercí d'advocat. De molt jove a Lleida col·laborà com a redactor amb la revista El Renacimiento. S'esposà amb Maria Lluïsa Sabat i tingueren tres fills: Manel, Maria Lluïsa i Maria.

Arran dels Fets d'Octubre de 1934 s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya. Fou l'advocat defensor de tots els ciutadans encausats a Lleida per aquests Fets, aconseguint que tots ells fossin posats en llibertat.

Sense experiència parlamentària prèvia es presentà a la llista del Front d'Esquerres de Catalunya per la circumscripció de Lleida, com a número dos, i obtingué l'escó de diputat al Congrés el 1936. Integrant de la minoria d'Esquerra, la seva actuació política a Madrid no destacà excessivament, fou membre titular de la comissió de Suplicatoris i suplent de les de Justícia i Guerra (març-juliol 1936); posteriorment fou titular de la comissió de Suplicatoris i suplent de Peticions i Justícia (1937-1939). El desembre de 1936 s'incorpora a la Comissió creada pel govern de la República per determinar les responsabilitats que havien tingut les ordes religioses i l'església en el cop d'estat del 18 de juliol de 1936.

Durant la Guerra Civil fou nomenat fiscal del Tribunal de Cassació de Catalunya i es trasllada de nou a Barcelona. Tot i el seu càrrec fugí de tota mena d'imposicions governamentals i els seus lligams d'amistat amb el ministre de Justícia del primer govern Negrín, el nacionalista basc Manuel de Irujo Ollo, l'abocaren a dimitir. La seva amistat amb Irujo s'havia forjat durant les seves estades a Madrid com a diputat de les Corts i la mantindria durant tota la seva vida. Els dos amics compartiren certes afinitats ideològiques però allò que els uní més, fou la seva negativa a acceptar les desproporcionades mesures repressores contra el POUM després dels Fets de Maig de 1937.

El gener del 1939 s'exilià a França, a Ax-les-Thermes on s'establí amb tota la seva família, traslladant-se, poc temps després, a Perpinyà. Els dos anys posteriors mantingué contactes freqüents a París i Perpinyà amb els alts dirigents de la Generalitat i del govern de la República. El 1946 marxa tres mesos a Mèxic on va intensificar les seves relacions polítiques amb el govern de la República a l'exili. Malgrat la insistència del govern perquè es quedés a Amèrica i continués col·laborant amb els exiliats, desenganyat i decebut retornà a Perpinyà on havia deixat la seva família.

El 1952 es decideix a emprendre el camí de tornada i s'estableix a Lleida. Allí el Col·legi d'Advocats li negà la possibilitat de col·legiar-se pel seu passat polític, arran de les pressions del governador civil, i això l'obligà a traslladar-se a Barcelona on el Col·legi d'Advocats acceptà col·legiar-lo. A partir de llavors exercí la seva professió d'advocat a Barcelona fins a la dècada dels seixanta que es jubilà. Després passà llargues temporades a Perpinyà i Ax les Thermes on encara residien els seus fills. Durant els anys d'advocat a Barcelona s'allunyà de tota activitat política. Fou un home de fortes conviccions republicanes i federals, i se sentí molt proper als ideals filantròpics de l'esquerra, tot i l'animadversió que li despertava el PSOE, arran sobretot de la seva actuació al llarg de la guerra.

Autoria: Jordi Roca i Vernet

Llibres

---

LORENTE, Elena. El Sis d'octubre del president Companys: el federalisme com a defensa de les llibertats contra el feixisme. Lleida: Pagès, 2004.