Periodista, dirigent esportiu, polític, industrial i advocat

Joventut i empresa familiar (1898-1925)

Nascut en una família benestant de comerciants de productes colonials i refinadors de sucre, era fill de Josep Sunyol i Casanovas i d'Aurora Garriga i Coronas. Convé precisar que el cognom Sunyol apareix sovint -sobretot en documents oficials- amb la grafia Suñol. Va fer els seus estudis als Escolapis i a l'Institut de Barcelona, i el 1916 ingressà a la Universitat de Barcelona per seguir la carrera de Dret. Féu el darrer curs a la Universitat de Madrid, on obtingué la llicenciatura el 1920.

Es vinculà aleshores a l'empresa familiar, que havia tingut la denominació de La Azucarera del Jalón, S.A., amb una fàbrica de refinament de sucre a Épila (Aragó) i seu a Barcelona. El 1911 es transformà en la Companyia d'Indústries Agrícoles i els anys següents incorporà altres centres de producció. La seva vinculació a la producció de sucre féu que, quan ja va començar a tenir una certa projecció pública en l'àmbit polític i periodístic, la premsa satírica es referís a ell com l'altre Noi del Sucre. Es casà amb Glòria Soler i Elias, amb qui tingué un fill, Josep, nascut el 1927.

Esport i mobilització cívica (1925-1931)

Ja als anys vint preferí orientar la seva actuació cap a la política. Amb les limitacions d'actuació pròpies de la dictadura, intervingué en un primer moment en la premsa i la mobilització cívica. Políticament havia estat influenciat fins a cert punt -ja que va morir essent ell jove- pel seu oncle Ildefons Sunyol, una influència que continuà Jaume Carner, molt vinculat a la família Sunyol.

El 1925 es va fer soci del FC Barcelona, com a mostra de solidaritat amb una entitat que en aquells moments patia les conseqüències de la dictadura, amb la clausura del camp de Les Corts per sis mesos i la forçada dimissió del president, Joan Gamper, arran d'una xiulada del públic a l'himne espanyol a l'inici d'un partit. El 1928 s'incorporà a la directiva del club. Va ser també president de la Federació Catalana de Futbol Associació (1929-1930).

El 1927 inicià una col·laboració en La Nau, diari de nova creació impulsat per Antoni Rovira i Virgili que atorgava un tractament informatiu important als esports, on realitzava articles de tema esportiu i sobretot de futbol. L'octubre de 1929 impulsà i col·laborà en La Nau dels esports: setmanari esportiu català, publicació específicament esportiva vinculada a La Nau.

Sunyol s'havia vinculat a Acció Catalana (AC), organització en què coincidí amb Rovira i Virgili. No obstant això, aquest havia encapçalat un sector que acabà marxant d'AC per constituir Acció Republicana de Catalunya, partit que amb les limitacions d'actuació pròpies de la dictadura no féu la seva presentació oficial fins a l'1 de gener de 1930, en què Rovira era el seu president. Sunyol es mantingué a AC. Aquesta discrepància política, unida a la dimissió de Primo de Rivera poc després, amb la perspectiva que això comportava d'una certa liberalització del règim, portà Sunyol a convertir La Nau dels esports en La Rambla, el febrer de 1930.

Sense la tutela de La Nau de Rovira, Sunyol pretenia impulsar des de La Rambla, que més endavant incorporà l'emblemàtic subtítol d'Esport i Ciutadania, una publicació que des del món de l'esport i de l'atracció que aquest despertava en amplis sectors de la població difongués els valors de la ciutadania, la catalanitat i el republicanisme. El nou setmanari incorporà un apartat de política. Lluís Aymamí va ser el director de la part esportiva, mentre que Josep Maria Masip ho fou de la política. Instal·là la seva redacció a la rambla de Canaletes, número 13, a tocar del lloc habitual d'encontre per a l'afició del Barça. Quan aquest jugava fora, la redacció anotava els resultats en una pissarra al balcó, des d'on podien ser observats pels seguidors concentrats al carrer.

En els mesos següents, la publicació va patir multes, recollides de l'edició, escorcolls policials i intervencions judicials. Suspès el setmanari per ordre governativa l'abril de 1930, va reaparèixer com La Rambla de Catalunya i dugué a terme campanyes com la revisió de la causa del Garraf, l'amnistia per a presos i exiliats, la denúncia de maltractaments, la petició de llibertat de premsa o el suport a les situacions personals de Francesc Macià i de Jaume Miravitlles.

El mateix 1930 intervingué en nombrosos actes públics arreu de Catalunya, bé des de la seva dimensió de membre d'Acció Catalana, bé com a president de la Federació Catalana de Futbol Associació. Presidí l'Ateneu Català Democràtic i formà part del Comitè Pro-Llibertat, que demanava l'alliberament dels presos polítics. Va escriure el pròleg del llibre Boston-Barcelona, d'Enric Blanco, un esportista català que havia creuat l'Atlàntic a bord d'un veler. El febrer de 1931 anà a l'estació de tren de Maçanet-Maçanes a rebre Macià, que arribava del seu exili, viatjant en la caravana automobilística, que l'acompanyà fins a Barcelona. Participà en la confluència d'AC i ACR, que culminà el març de 1931 amb la formació del Partit Catalanista Republicà, més conegut amb el nom d'Acció Catalana Republicana, i passà a integrar-se al seu consell directiu.

Actuació política durant la República (1931-1936)

Davant la convocatòria d'eleccions municipals d'abril de 1931, no va ser candidat del seu partit, que de fet obtingué una severa derrota electoral davant del triomf d'Esquerra Republicana de Catalunya. Un cop proclamada la República, La Rambla de Catalunya recuperà el seu nom originari de La Rambla. Comptà amb les col·laboracions d'Emili Granier-Barrera i Jaume Miravitlles, entre d'altres.

De cara a les eleccions generals espanyoles de juny de 1931, Esquerra inicià negociacions amb ARC per incloure membres d'aquest partit en la seva candidatura. En un primer moment d'entesa, la direcció d'ARC acceptà que Sunyol formés part d'aquesta candidatura, però finalment decidí presentar una candidatura pròpia. Davant d'aquesta situació, Sunyol es donà de baixa d'ARC i mantingué la seva candidatura dins la llista d'Esquerra.

Va obtenir uns magnífics resultats per Barcelona-província i passà a ser diputat a les Corts constituents de la República espanyola (1931-1933). Membre de la Minoria Catalana, intervingué en el debat parlamentari de l'Estatut de Catalunya. El 1932 va ser una de les personalitats que respongué a l'anomenada Crida de Lleida, de Macià, i passà a incorporar-se a Esquerra.

A les eleccions generals espanyoles de novembre de 1933, fou candidat d'Esquerra per Barcelona-ciutat, i aconseguí la seva elecció com a diputat en un context de clar retrocés electoral de les esquerres.

Va ser president del Reial Automòbil Club de Catalunya entre el 1933 i el 1934. El juliol de 1934 l'assemblea general del FC Barcelona l'elegí president del club, però refusà el càrrec per motius de salut. De fet, durant aquests anys hagué de sotmetre's a diversos períodes de convalescència i d'allunyament de la seva actuació en tots els àmbits. No obstant això, acceptà el vot de confiança de l'assemblea perquè formés una directiva, que comptà amb Esteve Sala com a president i amb Anna Maria Martinez-Sagi com la primera dona directiva de l'entitat. El juliol de 1935 va ser elegit altre cop i en aquesta ocasió acceptà el càrrec, que exercí ja fins a la seva mort, l'agost de 1936.

No intervingué en els Fets d'Octubre de 1934, ja que es trobava a Holanda per motius de salut. El setembre de 1935 La Rambla es va veure obligada a recuperar durant un temps el nom de La Rambla de Catalunya, per poder eludir una suspensió. A partir del gener de 1936 es convertí en diari, afí a Esquerra. Sunyol defensà des de les seves pàgines la necessitat de la unitat de les esquerres davant les properes eleccions generals espanyoles. Va ser candidat d'Esquerra, dins el Front d'Esquerres, per Barcelona-ciutat, i revalidà així la seva acta de diputat.

Afusellat a Guadarrama (1936)

A l'inici de la Guerra Civil es desplaçà a València i Madrid per realitzar tasques d'enllaç entre el president del Parlament de Catalunya i els presidents de les Corts i del govern espanyol. Des de Madrid es desplaçà en automòbil a la serra del Guadarrama, acompanyat d'unes altres tres persones, amb la intenció de visitar el front -igual que havien fet altres personalitats- i d'infondre ànims als combatents republicans. Tal vegada per un excés de confiança en les notícies de la premsa republicana -que en el seu afany triomfalista inflava les suposades victòries dels republicans i la seva zona de control real, juntament amb les mateixes característiques del front, gens estable en aquell punt i que s'anava movent de dia en dia-, els expedicionaris entraren a la zona controlada per les forces franquistes. Detinguts per aquestes, Sunyol i dos dels seus acompanyants foren afusellats de manera immediata, mentre que el quart viatger va ser abatut a trets mentre intentava fugir.

El mateix 1936, La Rambla va ser expropiada pel PSUC i una comissió gestora es féu càrrec de la direcció del FC Barcelona. Una part de les fàbriques sucreres dels Sunyol va quedar dins de la zona franquista i fou confiscada per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Acabada la guerra, i tot i constar la seva defunció des de 1936, el Tribunal de Responsabilidades Políticas li obrí un procediment.

El 1996 es creà l'associació Amics de Josep Sunyol, entitat que ha dut a terme diverses iniciatives de recuperació de la figura i de l'obra de Josep Sunyol.

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Capítols de llibres

---

SUNYOL I GARRIGA, Josep. «Blanco, estímul», a: BLANCO, Enric. Boston-Barcelona (Un campament a l'Atlàntic). Barcelona: Josep Montesó, Editor, 1931.

Llibres

---

DURAN, Lluís; ORANICH, Magda. Sunyol i el Barça del seu temps. Barcelona: Barcanova, 1998 [La Col·lecció del Centenari, 6].

---

SOLÉ I SABATÉ, J. M.; LLORENS, Carles; STRUBELL, Antoni. Sunyol, l'altre president afusellat. Lleida: Pagès, 1996 [Guimet, 12].

Capítols de llibres

---

PAGÉS I MASÓ, Josep. «Suñol i Garriga, Josep», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.