Llista alfabètica
Llista alfabètica

Josep Tomàs i Piera

Barcelona, 6 d'agost de 1900
Guadalajara, 9 de gener de 1976

Fotografia de Josep Tomàs i Piera

Advocat i polític

Els anys de joventut (1900-1930)

Josep Tomàs i Piera va néixer a Barcelona, el 6 d'agost de 1900, fill de Josep Tomàs i Boix i d'Àngela Piera i Trias. Realitzà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1920.

Tingué una primera activitat política al Casino Regionalista de La Bordeta, en la directiva del qual ocupà el càrrec de bibliotecari el 1920.

El 1921 es casà amb Rosa Pons i Millet. Els anys següents la parella tingué quatre fills: Rosa, Josep, Francesc i Mercè.

Etapa d'Acció Catalana Republicana i del Partit Català Republicà (1930-1932)

Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou membre d'Acció Republicana de Catalunya, el partit creat com a escissió esquerrana d'Acció Catalana. El 1930 representà el partit en el Comitè Revolucionari de Catalunya, integrat per diverses forces polítiques per oposar-se a la dictadura.

A principis de 1931 participà activament en el procés de confluència entre ARC i el partit del qual provenia- AC- que culminà amb la formació del Partit Catalanista Republicà i s'integrà al primer directori comú d'ambdós partits.

A les eleccions municipals d'abril de 1931, formà part de la candidatura pel districte VII de Barcelona d'Acció Catalana Republicana, l'entitat principal del partit a la ciutat, sense obtenir l'elecció, davant del triomf de la recent fundada Esquerra Republicana de Catalunya.

Proclamada la República, el PCR impulsà la seva organització definitiva. El maig de 1931 creà el seu consell directiu, del qual Tomàs i Piera en formà part de manera ininterrompuda fins a la seva marxa del partit, a finals de 1932. Va ser també membre del seu consell general, per elecció de Barcelona-ciutat. Fou president honorari del Centre d'Acció Republicana d'Hostrafrancs.

Com a membre de la direcció del PCR, durant 1931 i 1932 fou un actiu orador en actes de propaganda i d'expansió del partit. En el seu discurs polític d'aquest període, reclamà el caire catalanista, republicà i d'esquerra del PCR i afirmà la proximitat ideològica amb l'Esquerra.

A les eleccions generals espanyoles de juny de 1931 per a Corts constituents fou candidat del PCR per Barcelona-província, sense aconseguir l'escó de diputat. Repetí com a candidat del PCR, aquest cop per Barcelona-ciutat i integrat en una candidatura de Concentració Catalanista Republicana, a les eleccions catalanes de novembre de 1932, de les quals n'havia de sortir el nou Parlament de Catalunya. Com en les anteriors ocasions, no assolí la representació parlamentària, mentre que el PCR no aconseguia cap escó.

A finals de 1932 fou un dels impulsors del Comitè Executiu pro Catalanització, que tenia com a objectiu la catalanització dels rètols i dels anuncis dels comerços.

Pas a Esquerra Republicana de Catalunya, eleccions de diputat i primer exili (1933-1936)

En el context de successius fracassos electorals del PCR, però al mateix temps, defensor Tomàs i Piera de la proximitat ideològica amb Esquerra, a finals de 1932 decidí marxar del partit, una decisió compartida pel Centre d'Acció Republicana d'Hostrafrancs. Poc després i seguint els passos d'altres personalitats procedents del PCR, com Antoni Rovira i Virgilli, Carles Pi i Sunyer i Josep Sunyol i Garriga, ingressà a Esquerra.

Formà part del consell d'administració de Ràdio Barcelona. En representació seva, el 1933 s'integrà en el Comitè de Ràdio, creat pel conseller de Cultura, Ventura Gassol, amb la finalitat d'estudiar l'estructuració de la ràdio a Catalunya i les possibilitats de difusió cultural d'aquest mitjà. El mateix any fou fundador i president de l'Editorial Llibertat, que passava a ser propietària dels periòdics d'Esquerra La Humanitat, Última Hora i La Campana de Gràcia.

A les eleccions generals espanyoles de novembre de 1933 fou candidat d'Esquerra per Barcelona-circumscripció i aconseguí la seva primera elecció com a diputat. En aquestes Corts (1933-36), es mostrà molt actiu en el seu primer tram (desembre de 1933 a juny de 1934), des de l'oposició als governs de dreta d'aquest període. Fou secretari del grup parlamentari d'Esquerra i membre de les comissions parlamentàries de Justícia, d'Estatuts i de Comunicacions.

Com a membre de la Comissió de Justícia, presentà vots particulars al projecte de llei d'Havers passius del clergat, en la mesura que es consignava una xifra als pressupostos generals de l'Estat per atendre aquests pagaments; i al d'Amnistia, que incloïa entre els seus preceptes els militars colpistes de 1932. Des de la Comissió d'Estatuts, defensà el projecte d'Estatut basc, que en aquestes Corts no fou aprovat. Des de la Comissió de Comunicacions presentà un vot particular i diverses esmenes a la Llei de Radiodifusió, per a evitar la invasió de competències de la Generalitat per part del Govern espanyol en un àmbit de comunicació social considerat vital.

El juny de 1934 formà part del grup de diputats d'Esquerra que abandonà el Congrés com a protesta per la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals, contrària a la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya.

Per la seva participació en els fets d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. S'inicià aleshores un llarg procediment judicial contra ell, amb intervenció de la justícia militar i del Tribunal Suprem i amb la concessió per part del Congrés dels diputats del corresponent suplicatori, en considerar-lo responsable del moviment a L'Hospitalet de Llobregat i de dirigir el grup que protagonitzà un intercanvi de trets amb la guarnició de l'Escola d'Aeronàutica Naval, del Prat de Llobregat.

A les eleccions generals espanyoles de febrer de 1936, el seu nom fou incorporat a la candidatura d'Esquerra, dins de la coalició del Front d'Esquerres i novament per Barcelona-circumscripció. El seu triomf li permeté retornar de l'exili.

En el primer tram d'aquestes Corts (1936-39), que correspon als mesos anteriors a l'inici de la Guerra Civil, ocupà una de les presidències del grup parlamentari d'Esquerra, formà part de la comissió d'Actes, fou vicepresident de la Comissió d'Estatuts i ocupà un lloc a la Diputació Permanent del Congrés. Com a les Corts anteriors, defensa el projecte d'Estatut basc, finalment aprovat l'octubre de 1936, ja dins de la guerra. Dies abans de l'inici d'aquesta, protagonitzà una forta discussió al si de la Diputació Permanent amb el diputat de la Lliga Joan Ventosa i Calvell, arran de l'assassinat de José Calvo Sotelo, que acabà en un incident violent.

En paral·lel a aquesta actuació parlamentària, representà Esquerra en el Comitè Central del Front Popular i fou sotssecretari de Sanitat i Beneficència (20.5.1936/6.9.1936), nomenat pel ministre de Treball, Sanitat i Previsió Joan Lluhí i Vallescà, també d'Esquerra.

Actuació durant la Guerra Civil (1936-1939)

Iniciada la guerra continuà el seu treball a la Sotssecretaria fins que el setembre fou nomenat ministre de Treball, Sanitat i Previsió (4.9.1936/4.11.1936), com a representant d'Esquerra en un govern presidit per Francisco Largo Caballero, que durà dos mesos. Entre el seu equip, nomenà sotssecretari de Sanitat i Beneficència a Jaume Aiguader i Miró, sotssecretari de Treball i Acció Social a Francesc Senyal i Ferrer i director general de Beneficència a Ramon Frontera i Bosch, tots ells membres d'Esquerra i els dos primers diputats a Corts. Durant el seu breu mandat, suprimí de tots els organismes de l'administració espanyola el clàssic terme de Beneficència i el substituí pel d'Assistència Social, adoptat ja anys abans per la Generalitat de Catalunya. Al mateix temps, suspengué la Llei de Serveis sanitaris de 1934, per adequar l'organització sanitària municipal a les necessitats de la guerra.

Fou representant d'Esquerra al Col·legi d'Advocats de Barcelona. Mantingué el seu lloc a la Diputació Permanent de les Corts i el desembre de 1936 passà a ser-ne secretari. El febrer de 1937 fou elegit vicepresident tercer del Congrés dels diputats. Mesos després dimití del càrrec, en ser nomenat cònsol de la República a Montreal (1937-38). El setembre de 1938 retornà a Catalunya i ocupà un càrrec de secretari al Ministeri d'Estat, aleshores amb seu a Barcelona.

L'exili mexicà (1939-1976)

En acabar la guerra, s'exilià a Mèxic amb la seva família. Residí primer a Mèxic DF, on es dedicà al comerç. Col·laborà amb l'Orfeó Català de Mèxic i tingué un paper destacat a la Comunitat Catalana de Mèxic, des de la qual organitzà nombroses activitats de caire catalanista. Formà part de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) i n'ocupà la secretaria a Mèxic. Participà de l'activitat de les Corts espanyoles a l'exili i el 1945 impulsà i presidí un grup parlamentari federalista, integrat per diputats catalans, bascos i gallecs. Presidí també la comissió parlamentària creada per analitzar el projecte d'Estatut d'autonomia de Galícia.

El 1949 es traslladà a Guadalajara (Jalisco), on impartí classes a la Universidad Autónoma i es dedicà a treballar com a administratiu. No obstant, un problema de pèrdua de vista l'anà afectant progressivament. El 1953 participà a la Primera Conferència Nacional Catalana.

Autoria: Joan Palomas i Moncholí