Llista alfabètica
Llista alfabètica

Josep Antoni Trabal i Sans

Barcelona, 1 de setembre de 1896
Puigcerdà, 30 de juny de 1980

Fotografia de Josep Antoni Trabal i Sans

Periodista, dirigent esportiu, polític i metge.

Els primers anys i la formació del dirigent esportiu (1896-1923).

Nascut a Barcelona, era fill de Marià Trabal i Noya, de Gràcia, i de Rosa Sans i Burrell, de Vilanova i la Geltrú. Igual que en altres casos, la data exacta del seu naixement apareix amb alguns dies de diferència als registres oficials, però ell la fixà en els seus documents personals en l'1 de setembre de 1896, una data corroborada per la seva família.

Completats els estudis primaris i el batxillerat, el 1913 es matriculà a la Universitat de Barcelona per fer la carrera de Dret, que deixà el 1915, per passar a fer Medicina. Les seves múltiples ocupacions d'aquells anys feren que aquests estudis s'allarguessin en el temps, que no els completés fins al setembre de 1929 i que no recollís el títol oficial fins a l'abril de 1930.

Des de molt jove treballà per a la promoció de l'esport a partir de diverses línies d'actuació: la premsa, les entitats i federacions esportives, les institucions i fins i tot a títol personal. En tots aquests àmbits, s'interessà sobretot pels esports que considerava més idonis per a l'educació física i per a la higiene del cos, com la gimnàsia i l'atletisme. Amb una visió de la pràctica esportiva que aplegava els aspectes físics -de salut i d'higiene del cos- amb els morals -d'eina de formació social i d'extensió de valors cívics- defensà la inclusió de l'educació física en els programes educatius, però també la seva extensió al conjunt de la societat, alhora que denuncià amb un estil periodístic incisiu la indolència del Govern espanyol en el foment de l'esport.

En els seus primers anys de periodista esportiu, fou redactor d'El Mundo Deportivo (entorn a 1915-17), Los Debates (entorn a 1918-19) i Sport (entorn a 1920-21), del qual en fou també redactor en cap. El 1921 fou un dels impulsors i redactor en cap de La Jornada Deportiva. Publicada fins al 1925 amb una periodicitat diversa inclosa la diària, aquesta publicació representà una important renovació periodística, amb una acurada presentació gràfica, una important part doctrinal obra de Trabal i un tractament modern de les informacions. El 1922 participà també en La Raça, publicació esportiva de signe nacionalista català.

En l'àmbit de les federacions esportives, formà part de la Federació Atlètica Catalana, creada el 1915 amb categoria de subdelegació del Comitè Olímpic Internacional, i en fou secretari de la junta directiva (entorn a 1917-21) i president a partir de 1922. Dins la Federació, promogué la idea d'unificació de les federacions atlètiques i esportives de Catalunya i la seva participació directa en els Jocs Olímpics, en uns moments en què l'estat espanyol no disposava encara d'un comitè olímpic reconegut. En aquest sentit, fou un dels impulsors de la Confederació Esportiva de Catalunya, que celebrà la seva assemblea constituent el gener de 1922. Trabal fou un dels secretaris de la Confederació, que aglutinà bona part de l'esport català i que assumí de fet les funcions de Comitè Olímpic de Catalunya.

Formà part també de diverses entitats esportives. El 1917 fou secretari de l'equip atlètic del Futbol Club Barcelona i, al mateix temps, impulsà junt amb Josep Trueta, aleshores company d'estudis universitaris, la creació del Catalunya Atlètic Club, també a Barcelona. Trabal fou president aquesta entitat, que disposà d'instal·lacions pròpies i que organitzà diverses competicions, però que no tingué una vida gaire llarga.

Pel que fa a la seva intervenció a les institucions, formà part de la Ponència d'Educació Física (1921-24), creada pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya com a organisme de suport i promoció de l'activitat esportiva. Entre 1922 i 1923 publicà al Butlletí dels Mestres, editat per la Mancomunitat, una sèrie d'articles dedicats a l'educació física escolar i a l'orientació dels mestres que havien d'impartir-la.

A títol personal, impulsà diverses curses atlètiques a Barcelona, com a organitzador, àrbitre i fins i tot com a patrocinador. El 1920, junt amb altres periodistes esportius, organitzà la primera edició de la cursa Jean Bouin. Al mateix temps, inicià la seva tasca d'actiu conferenciant promotor de l'esport.

Els anys de la Dictadura (1923-1931).

Durant la Dictadura de Primo de Rivera mantingué la seva actuació de promoció de l'esport, amb les limitacions pròpies del període, i anà incrementant la seva participació en la política activa. A més de La Jornada Deportiva, que deixà de publicar-se el 1925, impulsà la publicació d'Sports, continuador de la línia ideològica de La Raça i que tingué una durada curta (1923-24). A mitjan anys vint fou redactor de Las Noticias.

Inicià el període com a president de la Federació Catalana d'Atletisme, però un seguit de dissensions internes féu que a mitjan anys vint cessés en el càrrec, tot i que continuà vinculat a la Federació. El 1927 treballà a fons per conciliar les posicions dels diversos sectors de l'atletisme català i assolí la refundació de la Federació. Des d'aquesta base, el 1929 aconseguí el trasllat de la Federació Espanyola d'Atletisme a Barcelona i passà a ser-ne el president (1929-33), amb un Comitè Nacional (espanyol) que comptava amb la presència del seu amic Trueta. Al mateix temps, mantingué un lloc destacat en la Confederació Esportiva de Catalunya.

El desmantellament per part de la Dictadura de les institucions creades per la Mancomunitat l'impedí de continuar el seu treball a la Ponència d'Educació Física, que fou suprimida el 1924. En canvi, fou assessor d'educació física de l'Escola del Treball i incrementà la seva actuació com a conferenciant en diverses entitats de la geografia catalana i com a organitzador de curses esportives. Fou també membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

En el terreny personal, el 1926 es casà amb Àngels Villena i Vidal (1900-1955), amb qui tingué tres fills: Marià, Josep Antoni i Angelina.

Durant la Dictadura incrementà la seva actuació política. S'integrà en un primer moment a Acció Catalana. El 1930, amb la certa obertura del règim, estengué la seva activitat de conferenciant a entitats de signe més polític, amb intervencions en centres republicans i obrers. El març 1931 participà en els preparatius de la Conferència d'Esquerres Catalanes, en la que presentà una proposició sobre higiene, que fou aprovada, i en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya. El mes següent, després del triomf electoral d'Esquerra a les eleccions municipals, acompanyà Lluís Companys, amb qui tindria una gran relació durant els anys següents, en la proclamació de la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona.

A partir de l'obtenció de la llicenciatura en Medicina, exercí com a metge fins a finals de 1933, en què passà a ocupar un escó a les Corts espanyoles. Féu una especialització en traumatologia amb el doctor Corachan i treballà com a metge en una consulta privada de Barcelona i, amb el seu vell amic el doctor Trueta, en la societat La Anónima de Accidentes.

Actuació durant la República i la Guerra Civil (1931-1939).

Proclamada la República, fou secretari de Companys, aleshores nou governador civil de Barcelona. El juny del mateix 1931 fou escollit diputat pel districte de "Barcelona, Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma" a les eleccions per a constituir la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya. En el nou organisme, formà part de les comissions d'Instrucció i de Sanitat i Assistència Social.

Durant aquest primer tram del període republicà, fou un actiu conferenciant en el dinàmic teixit associatiu català, tant d'aspectes polítics com del seu habitual àmbit de l'esport i la higiene i amb una especial atenció a la situació de la dona. Representà el president Macià en actes oficials i intervingué a fons en les campanyes electorals i en favor de l'Estatut. El 1931 presidí l'Ateneu Popular del districte IV, de Barcelona, i el 1932 l'Ateneu Nacionalista, al casc antic de la ciutat, ambdós adherits a Esquerra, i tingué un paper actiu en els successius congressos del partit.

Sempre en estreta relació amb Companys, quan aquest fou ministre de Marina en el Govern espanyol el nomenà delegat de l'Estat a la Compañía Trasatlántica, càrrec que ocupà entre juny i setembre de 1933. L'agost d'aquest any cessà com a president de la Federació Espanyola d'Atletisme.

A les eleccions generals espanyoles de novembre de 1933 obtingué l'elecció per la circumscripció de Barcelona-província (Corts de 1933-36). Com a diputat, fou membre de les comissions de Presidència i de Guerra i preferí les intervencions de contingut ideològic, motivades per esdeveniments polítics del moment i en un sentit d'oposició als governs dretans, enlloc del treball legislatiu pròpiament dit. Després dels fets d'octubre de 1934 i amb el Govern català empresonat, fou un dels diputats de la minoria d'Esquerres Catalanes que decidí reintegrar-se a les sessions del Congrés. En aquest període agafà un gran protagonisme parlamentari, en reclamar la vigència de l'Estatut en successives intervencions, en presentar un vot particular al projecte de llei de suspensió de l'autonomia catalana i en defensar l'actuació de Manuel Azaña.

El seu caràcter impetuós el dugué a protagonitzar diversos incidents. D'aquesta manera, el juliol de 1934 va intervenir en un polèmic judici contra els editors del periòdic La Nació catalana, defensats per Josep Maria Xammar, que havia recusat la sala pel seu desconeixement de la llengua catalana. Trabal protagonitzà una violenta discussió amb el president de la sala i amb forces de la Guàrdia Civil. Per aquests fets s'inicià un procediment contra ell, però el Congrés dels diputats denegà el suplicatori, necessari perquè se'l pogués jutjar. En la mateixa línia, el novembre de 1935, en l'acte de presa de possessió d'Ignasi Villalonga com a governador general (càrrec de nomenament, que ocupava la presidència de la Generalitat en el període de suspensió de l'autonomia), l'increpà públicament des dels seients del públic, pel caire no democràtic del seu nomenament. Aquests i altres incidents sorollosos dugueren el Comitè Executiu d'Esquerra a desautoritzar-lo en algunes ocasions i a ell a adoptar una posició crítica envers la direcció del partit, particularment amb la que s'havia format en el període d'excepció, amb Companys i altres dirigents empresonats. Al mateix temps, el 1936 inicià una evolució ideològica cap a plantejaments socialistes.

En el terreny periodístic, col·laborà amb articles d'opinió en diverses publicacions de l'entorn d'Esquerra, com La Humanitat, La Rambla i Fornal i també en altres periòdics de diverses ciutats. En l'acadèmic, va reprendre els seus estudis de Dret i féu algunes assignatures a la Universitat de Múrcia. L'inici de la Guerra Civil l'impedí de completar la llicenciatura.

A les eleccions generals espanyoles de febrer de 1936, repetí elecció per Barcelona-província (Corts de 1936-39). Fou un dels secretaris del grup parlamentari d'Esquerra i secretari quart de la Mesa del Congrés des diputats. En el breu període d'activitat d'aquestes Corts anterior a l'inici de la Guerra Civil, demanà al Govern espanyol que no subvencionés l'anada d'atletes als Jocs Olímpics de 1936 d'un Berlín convertit en capital del nazisme. El juliol de 1936 organitzà i presidí un grup parlamentari d'Educació Física i Esports, format per diputats de diverses tendències i que tenia com a objectiu treballar en aquest àmbit. Des d'aquest grup, cercà el suport governamental a l'Olimpíada Popular de Barcelona, de la qual fou un dels màxims organitzadors, i que l'inici de la guerra impedí de realitzar. Impulsà també la formació a Barcelona d'un Comitè Català Pro Estatut Gallec.

Poc després de començada la guerra, es donà de baixa d'Esquerra, tot argumentant la manca d'una actuació més decidida en aquells moments convulsos, l'ambigua acceptació de les conquestes revolucionàries i l'heterogeneïtat organitzativa, i tot seguit ingressà al PSUC. A efectes del seu escó parlamentari, decidí mantenir-lo, en considerar que continuava representant el Front d'Esquerres pel qual havia estat votat, però el 1937 cessà com a secretari de la cambra.

En la seva nova militància política, participà en alguns actes del partit, però no ocupà càrrecs en la seva direcció. El 1937 publicà els treballs recopilatoris de discursos i d'articles a la premsa Final d'etapa 1931-1936: cinc anys d'actuació política i Los Nacionales: réplica a Marañón y otros corifeos desafinados. Col·laborà a La Vanguardia amb articles d'opinió.

Mentre durà la guerra, Trabal i la seva família visqueren temporades a Barcelona, Castellterçol, Perpinyà i Caldes d'Estrac. A finals de gener de 1939, amb les tropes franquistes a tocar, la família emprengué el camí de l'exili.

L'exili (1939-1944).

Junt amb la seva esposa i els fills, s'instal·là a Perpinyà, una ciutat en la qual ja havia residit uns mesos el 1938. Amb una situació econòmica precària, rebé alguns ajuts del Govern republicà a l'exili, treballà per als Laboratoires Astier com a traductor de la revista Le Monde médical, en la seva edició en castellà, i obtingué alguns ingressos més participant en una xarxa d'evasió de jueus europeus, fugitius de la persecució nazi, que ocultava durant un temps a casa seva. Per la seva intervenció en aquesta xarxa fou detingut el 1941 i internat un temps en els camps de concentració de Ribesaltes i de Le Vernet (Arieja).

Políticament féu un fort viratge ideològic, que el dugué a posar punt i final a la seva actuació passada i a una acceptació tàcita del règim polític vigent a l'estat espanyol. Durant la Segona Guerra Mundial, fou col·laborador de la policia franquista, com a informador d'activitats dels republicans exiliats. Al mateix temps, tingué relació amb la Gestapo alemanya ja des de 1938 i treballà com a metge per a l'Organització Todt, el grup de construcció i enginyeria de l'Alemanya nazi.

El 1944, tot veient el gir desfavorable per als nazis que agafava la guerra i tement que després de la seva caiguda es represaliés els seus col·laboradors, decidí organitzar el seu retorn a l'estat espanyol. En un primer moment, la seva esposa i els fills marxaren cap a Barcelona, mentre que l'estiu d'aquell any ell travessava la frontera per la muntanya.

El retorn i la nova etapa a Barcelona (1944-1980).

Després del seu retorn, visqué un temps ocult, primer a Valldoreix i després a Barcelona, ja amb la família, mentre iniciava llargues gestions per a la regularització de la seva situació. Aconseguida aquesta, treballà com a agent d'assegurances i gerent de la companyia El Fomento Nacional. A finals dels anys quaranta adquirí i dirigí la mútua Policlínica Médica Catalana. Els problemes financers d'aquesta entitat dugueren al seu tancament i el 1954 Trabal anuncià que cessava en l'exercici de la medicina. Els anys següents es dedicà a la compra i venda de ferralla.

En l'àmbit familiar, el 1955 morí la seva esposa. A mitjan anys seixanta Trabal inicià una relació de parella de fet de Carme Esteban i Ribas (la parella no pogué casar-se perquè la separació d'ella d'un primer matrimoni, realitzada durant el període republicà, no tenia validesa en aquells moments).

Fou directiu de l'Institut d'Estudis Europeus, centre d'estudis i pensament europeista de Barcelona. A principis dels anys setanta recuperà la seva idea de completar els estudis de Dret i aconseguí finalment la llicenciatura, per la Universitat de Valladolid.

Als inicis de la Transició volgué reprendre la seva actuació política, tot alineant-se amb els sectors procedents del règim franquista que preconitzaven una democratització des de posicions de centre-dreta i amb el reconeixement d'autonomies regionals. Des d'algunes col·laboracions a la premsa i intervencions en actes públics, qüestionà la representativitat institucional de Tarradellas i, amb arguments jurídics, del propi Parlament de Catalunya i del president Companys més enllà de 1938.

Proper a Manuel Fraga, a principis de 1976 va ser un dels promotors del grup Reforma Democràtica de Catalunya i, des d'aquesta, el novembre del mateix any participà en el Pacte d'Hostalric o Pacte Català, que pretenia assolir una entesa organitzativa amb forces polítiques afins. Amb tot, Fraga treballà en paral·lel en la formació d'Alianza Popular, amb un perfil més dretà, fet que dugué Trabal a marxar de RDC i a crear el març de 1977 la Unió Democràtica del Progrés Social, una formació que presidí i que assolí una escassa implantació. El maig següent, amb altres forces minoritàries, s'integrà en la coalició electoral Alianza Popular-Coalición Convivencia Catalana, amb la qual concorregué a les eleccions legislatives de juny de 1977.

Trabal, que figurava en el dissetè lloc de la candidatura en la llista de Barcelona, participà novament en una campanya electoral. Els migrats resultats electorals, amb l'obtenció de només d'un escó a Catalunya, el dugueren a abandonar la política activa. Morí el 30 de juny de 1980 a Puigcerdà, ciutat en què estiuejà sovint.

 

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Josep Antoni Trabal i Sans

Obra pròpia


Llibres

TRABAL, Josep A.. Final d'etapa 1931-1936: cinc anys d'actuació política. Barcelona: Bosch, 1937.
TRABAL, Josep A.. Los Nacionales: réplica a Marañón y otros corifeos desafinados. Barcelona: Clarasó, 1937.
Articles en publicacions periòdiques

TRABAL, José A.. «En el Instituto Kinesiterápico: La conferencia de Nogareda: Teoría y práctica» a: El Mundo deportivo, núm. 487, 1915, 10 mayo, p. 1-2.
TRABAL, José A.. «Al margen de las 24 horas» a: La Jornada deportiva: periódico ilustrado de crítica e información, núm. 3, 1921, 24 octubre, p. 3-4.
TRABAL, José A.. «El movimiento se demuestra andando» a: Sports: revista semanal ilustrada, núm. 3, 1923, 23 octubre, p. 1-2.
TRABAL, José A.. «La República tiene su Ejército. Cuartillas de un diputado» a: La Vanguardia, núm. 23.023, 1937: 26 diciembre, p. 5.
TRABAL, Josep A.. «Necessitat de practicar l'educació física a l'escola» a: Butlletí dels mestres: suplement pedagògic de la revista Quaderns d'estudi de la Mancomunitat de Catalunya, núm. 9, 1922: 1 maig, p. 130-131.
TRABAL, Josep A.. «La plenitud del fútbol català» a: La Raça: orgue del deport català, núm. 1, 1922, 26 desembre, p. sense numerar.
TRABAL, Josep A.. «L'esperit del temps» a: La Humanitat, 1931, 11 desembre, p. 2.
TRABAL, Josep A.. «Per la República: evolució de la democràcia» a: La Rambla (ciutadania), 1934, 18 juny, p. 2.
Traduccions

BOTROT, Jean. Una nueva Alemania. Traducció de: TRABAL I SANS, Josep Antoni. Barcelona: Aymé, 1957.

Josep Antoni Trabal i Sans

Bibliografia


Articles en publicacions periòdiques

BAYO, Eliseo. «Conspiración contra Cataluña» a: Reporter, núm. 1, 24-30 de maig de 1977, p. 48-52.
PUJADAS, Xavier. «Josep Anton Trabal: un militant de la cultura física» a: Temps de joc, núm. 8, març-abril 1997, p. 44-46.