Joaquim Ventalló i Vergés
Terrassa,
5 de febrer de 1899
Barcelona,
3 de desembre de 1996
Periodista, polític, escriptor i traductor
Els primers anys. Entre Terrassa i Barcelona
Neix el 5 de febrer de 1899, diada de Carnestoltes, a Terrassa al carrer Font Vella, 42. El seu pare, Domènec Ventalló i Homs, fa de notari -primer a Rubí i després a Terrassa, on ocupa la notaria que havia deixat vacant en Jacint Soler-. La mare, Elisa Vergés i Capdevila, és filla de Sants. Els Ventalló són una important nissaga d'industrials i polítics egarencs. El seu avi patern, en Domènec Ventalló i Llobateras, fou alcalde de Terrassa durant el 1868, fins el moment de la Junta Revolucionària. Els seus oncles són Pere Antoni i Josep Ventalló i Vintró. Aquest darrer, alcalde de Terrassa dos cops. Un parent seu, en Domènec Ciríci i Ventalló, fou un destacat periodista carlí a Barcelona i a Madrid. El 26 de desembre neix el seu germà Lluís G. que, amb els anys, esdevindrà un destacat dirigent falangista i serà nomenat, entre altres càrrecs, el primer governador civil del règim franquista a Lleida. En total seran set germans.
El 7 de febrer de 1905, als 43 anys, mor el seu pare de forma sobtada. La vídua i els fills es traslladen a Barcelona, al carrer Rosselló. Estudia a l'"Ecole Chretienne" dels Germans de la Doctrina Cristiana, fet que serà cabdal per la seva posterior tasca com a traductor. El 1908 entra a estudiar als Jesuïtes de Casp. Després, per malaltia d'una de les seves germanes, la família es trasllada a Matadepera. En no superar la malaltia i morir, es traslladen de nou a Terrassa.
Inicis com a periodista i guerra del Marroc
Als 17 anys, el 1916, entra com a periodista al setmanari egarenc Crònica Social. Entre el 1917 i el 1918 esdevé redactor a El Mal Temps, de Terrassa. El 1918 presidirà la Joventut Nacionalista de Terrassa. Serà un dels puntals del butlletí Pàtria de l'entitat nacionalista. El 8 d'abril de 1918 surt el diari El Dia —precursor del periòdic El Diario de Terrassa—, del qual serà un dels membres fundadors. En aquest diari coordina la secció "Noucents". Estudia la carrera de dret, que deixarà inacabada, i fa de passant d'advocat. Guanya, el 1920, un dels premis dels Jocs Florals de Girona. La Reina de la festa, un coplet humorístic que va interpretar la cantant Pilar Alonso l'agost de 1920, és premiat amb una dotació de 100 pessetes de l'època. Amb el seu germà Lluís G. manté un distanciament ideològic, però no familiar. El 1921 col·labora en el setmanari satíric L'Estevet i el mateix any és mobilitzat per anar a la guerra del Marroc, on viurà la batalla d'Annual, en la qual milers de soldats de la seva lleva moriren. Se'n surt i es llicencia el 24 de desembre de 1923, després de restar 34 mesos i mig al nord d'Àfrica. És membre de l'Associació de Premsa de Barcelona.
Represa de la tasca de periodista
Membre d'Estat Català, del 1924 al 1931. Serà redactor i secretari de La Publicitat, el diari d'Acció Catalana. Treballa a l'agència francesa Havas i al Diari de Barcelona, on fa de corrector de proves. En la dècada dels vint esdevé redactor de La Publicitat (1925-1931) i, sota el pseudònim d'August Berenguer, del setmanari L'Esport Català (1925-1927). Amb aquest pseudònim escriurà també, el 1927, Josep Samitier: L'home i el jugador. El 1925 inicia l'estiueig a Port de la Selva, on coincidirà més tard amb el poeta JV Foix. Va col·laborar al setmanari satíric de curta durada El Senyor Daixonses, el 1926. El 18 de febrer de 1928 apareix el grup de L'Opinió, associació de caire republicà, socialista i federal, del qual n'és fundador. El 8 d'abril de 1928 retransmet la que serà la primera retransmissió radiofònica d'un partit de futbol, a nivell de l'Estat. Es tracta de l'Irun - FC Barcelona, a l'estadi Gal, per Ràdio Barcelona. El 13 de setembre de 1929 se suspèn el setmanari L'Opinió, en el qual destaca com a redactor, que tornarà a sortir el 2 de maig de 1930. Per encàrrec de la revista Imatges viatja a Brussel·les, el setembre de 1930, per tal d'entrevistar al futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Aquest rebrà de Ventalló, en el seu exili, 750 pessetes en concepte de despeses per tal de poder retornar a Barcelona. Macià li signa un document conforme ha rebut aquesta quantitat.
La primera etapa de la Segona República
El 24 de gener de 1931, després de 6 anys i 7 mesos, és acomiadat del diari dirigit per Rovira i Virgili, La Publicitat, per duplicitat laboral en diversos mitjans periodístics. I el 13 de març del mateix any el multen amb 1.000 pessetes per no haver dut el setmanari L'Opinió a censura. En integrar-se el grup de L'Opinió a la Conferència d'Esquerres del 19 de març, serà un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya i Francesc Macià el proposarà per anar a les llistes de les eleccions municipals del 12 d'abril, perquè vol comptar amb un periodista en la candidatura d'Esquerra per Barcelona. Finalment, anirà com a cap de llista pel Districte V. En proclamar-se la República Catalana, proposa a en Francesc Macià un decret de radiodifusió per tal que totes les ràdios puguin emetre lliurement. Va ser elegit regidor del primer ajuntament republicà de Barcelona i, de l'abril de 1931 al gener de 1934, ocupa diferents càrrecs al consistori barceloní: president de la Comissió Municipal de Cultura (1931-1932), president de la Comissió Municipal de Foment (1932) i president de la Comissió de l'Aeroport Internacional de Barcelona (1932-34). Del desembre de 1932 al gener de 1934 fou Tinent d'Alcalde de Sant Andreu i com a tal va participar en la col·locació, el 13 de març de 1933, de la primera pedra de la Casa Bloc -conjunt d'habitatges per a obrers impulsat pel Comissariat de la Casa Obrera i Contra l'Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya-. Aquest projecte, ideat pels arquitectes del GATCPAC, Clavè, Sert i Subirana, es va basar en l'arquitectura racionalista de Le Corbussier. Com a regidor de cultura impulsà la renovació de les escoles municipals del Bosc, del Guinardó i del Mar, amb plantejaments pedagògics molt avançats.
Va escriure el relat d'humor negre Pau Canyelles, ex-difunt, el 1931. Va dirigir L'Opinió, esdevingut diari, fins el 10 d'octubre de 1934, en què va ser clausurat pels Fets d'Octubre. El 18 de juny de 1931 els seus companys del Regiment d'Alcàntara num. 38, amb els quals va participar en la guerra del Marroc, li reten un homenatge. Apareix la revista satírica El Be Negre (1931-1936), dirigida pel seu amic i company de professió Josep Maria Planes, el nom de la qual és un suggeriment seu.
Durant l'etapa com a president de la Comissió Municipal de l'Aeroport Internacional de Barcelona, engega l'avantprojecte d'aquest aeroport. Per l'agost de 1932 realitza, amb diversos regidors barcelonins, un viatge per diferents aeroports europeus per tal de rebre assessorament per al de Barcelona. Mentre són a Londres reben un telegrama de l'alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, on els comunica que el cop d'estat del general Sanjurjo ha fracassat. A principis de 1933 es fa l'exposició de l'avantprojecte als baixos de la plaça de Catalunya. La construcció del futur aeroport es proposa a uns terrenys entre Gavà i Viladecans, pel bon estat de la carretera i del lloc, però per raons polítiques i econòmiques no es portarà a terme. Entre les crítiques hi ha les d'en Josep Canudas, el primer pilot català d'aviació i delegat de la Generalitat, el qual proposava l'emplaçament del nou aeroport, tot ampliant-lo, en el ja existent Aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat.
Al llarg del 1933 els membres de L'Opinió mantenen discrepàncies amb el sector d'Estat Català dins d'Esquerra. Les desavinences són a flor de pell, principalment pel caire de les JEREC, fet que comporta la dimissió dels regidors de L'Opinió de l'Ajuntament de Barcelona. En Macià refà de nou el consistori amb els regidors més votats l'abril de 1931, entre els quals hi ha Ventalló, fins a les eleccions del gener de 1934. A finals de setembre de 1933 són expulsats d'Esquerra tots els membres del Grup de L'Opinió. Un cop fora d'Esquerra, funden el Partit Nacionalista Republicà de l'Esquerra, amb Joan Lluhí, Antoni Xirau, Josep Tarradellas i Joan Casanelles, entre d'altres. El PNRE pretén ser, a la llarga, el substitut d'Esquerra, tot moderant l'espai que fins aleshores ocupava el partit d'en Macià. Serà candidat a les eleccions legislatives del novembre de 1933, per la Unió d'Esquerres Catalanes —coalició electoral entre Acció Catalana, PNRE i altres formacions republicanes de centre-esquerra, al marge d'Esquerra i USC—. No serà elegit diputat perquè la coalició pateix un daltabaix electoral. Deixa de formar part de l'Ajuntament de Barcelona com a tinent d'alcalde el 7 de febrer de 1934.
Després dels Fets d'Octubre es clausura L'Opinió. El seu finançador, en Casanelles, és empresonat amb el govern de la Generalitat. Al contrari que la major part dels diaris tancats l'octubre del 1934 que reneixen de nou, L'Opinió no tornarà a sortir. Del 1934 al 1936 va ésser director de La Rambla i secretari de l'Ateneu Barcelonès.
Segona etapa de la Segona República i la Guerra Civil
El 1936 reingressa a Esquerra, juntament amb altres dirigents del PNRE. El Front d'Esquerres triomfa a Catalunya i el Front Popular, a Espanya, i es retorna a la normalitat política d'abans de l'octubre de 1934. Fa diverses conferències sobre el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona. A principis de setembre de 1936 el PSUC incauta La Rambla. Com a redactor i director de La Rambla fa un seguit d'articles criticant el "pistolerisme" de la CNT-FAI, cosa que li crea diversos conflictes amb el sindicat anarquista, com amenaces de mort i, en esclatar la Guerra Civil, forma part de la llista negra de la CNT-FAI. A finals d'agost de 1936 mor assassinat el seu amic i company Josep Maria Planes, a la carretera de la Rabassada de Barcelona, en mans de pistolers anarquistes. En assabentar-se que anaven a per ell, fuig de Barcelona el 9 de setembre de 1936. A la una del migdia travessa la frontera, pel túnel del tren que enllaça Portbou amb Cervera, amb l'alcalde republicà de Portbou, Benjamí Cervera. A les quatre de la tarda vénen els de la milícia antifeixista a recollir-lo, però les germanes els informen que ha hagut de marxar a Madrid per raons de feina. La distracció és vital perquè pugui creuar la frontera sense sobresalts.
L'exili a França
Un cop a França serà nomenat canceller del consolat d'Espanya a Portvendres i després de l'ambaixada espanyola a París, de l'octubre de 1937 al setembre de 1938. El 9 de gener de 1937, a Perpinyà, es casa amb Joana Givanel, filla de Joan Givanel, estudiós de l'obra d'en Miguel de Cervantes. El setembre de 1938 l'obliguen a fer el trasllat a Portvendres, a desgrat seu. Un dels motius de discrepància és la rebaixa del sou, que no li permet mantenir la dona i dues germanes —que estaven a Barcelona en un estat de penúria econòmica desastrosa—. L' agost de 1937 la seva dona pateix un avortament. El 1938 JV Foix dedica el poema "És quan dormo que hi veig clar" a la dona d'en Joaquim Ventalló, Joana Givanel. Amb la caiguda de la República es veu obligat a fer de venedor de fruites i verdures al mercat central de Les Halles a París i a fer de torner per les nits. Viu l'entrada dels alemanys a la capital de França i els nombrosos bombardeigs que pateix la ciutat. Neix la seva filla Eulàlia, el 17 d'octubre de 1939. Col·labora en diverses revistes catalanes de l'exili sud-americà, com Ressorgiment i Catalunya. En aquesta darrera fa un escrit on defensa la independència de Catalunya.
La seva mare, amb 82 anys, es posa greument malalta i ell, amb la idea que pugui veure en vida la seva néta, descarta la possibilitat d'anar exiliat a Mèxic. Proposa al seu germà Lluís G. el retorn a Barcelona, que fa amb la dona i filla per Euskadi, a finals del 1942. A Sant Sebastià l'ha de rebre el cap del Movimiento enviat expressament pel seu germà, però el tren arriba en retard i el cap del Movimiento ha marxat. Davant d'aquest fet és detingut i la dona i la filla romanen en un hotel. Finalment es posa en contacte amb el seu germà i són alliberats i conduïts fins a Barcelona en un cotxe privat i escortats. En arribar a la ciutat comtal haurà de personar-se cada dos per tres a comissaria. El juny de 1943 rep un document oficial on diu que s'havia sobresegut el "juicio sumaríssimo" que s'havia obert contra ell. No podrà exercir de periodista i haurà de guanyar-se la vida fent de comercial, venent fusta per a pipes de fumar i llençols. El seu germà, Lluís G., és nomenat president de la Junta Provincial de Libertad Vigilada, el 1944.
Anys de silenci intel·lectual i traductor de Tintín al català
Des de la clandestinitat denuncia en fulls anònims les vexacions anticatalanes i corruptes del règim franquista. El 14 d'agost de 1945 neix el seu segon fill, Joan. Viatja per Europa i Àfrica com a comercial. Fins el 1966, amb la Llei de Fraga, no podrà retornar a la feina de periodista i passa anys de foscor intel·lectual dedicats en exclusiva a la família i a la feina. Cada any, des de 1950 fins a 1978, JV Foix obsequia amb un poema a Joana Givanel pel seu aniversari, que s'escau el 18 de setembre.
El 1964 Marià Manent, director literari de l'editorial Joventut, li encarrega la traducció de les aventures de Tintín al català. L'obra d'Hergé serà traduïda per Joaquim Ventalló des del primer àlbum, Tintín al Pais dels Soviets, fins el darrer i inacabat, Tintín i l'Art Alpha, que tradueix als 88 anys d'edat. La primera aventura traduïda és Les joies de la Castafiore. Segons la seva filla Eulàlia, enllesteix les traduccions en un mes. També tradueix altres llibres que fan referència a l'obra d'Hergé. Les seves traduccions són un excels cant a la bona feina. És molt fidel a l'obra del dibuixant belga i, sempre que pot, fa una bona traducció dels noms dels protagonistes. S'ha de destacar la tirallonga de renecs i exabruptes en català del capità Haddock, l'inseparable amic d'en Tintín. Per a molts infants, les traduccions d'en Quimet Ventalló són el primer pas cap a lectura en català.
Represa com a col·laborador periodístic i darrers anys de vida
De nou pot exercir com a periodista i, amb 67 anys, fa de col·laborador en diversos diaris de la ciutat de Barcelona i en revistes de fora. Diaris com El Noticiero Universal, Tele-Exprés, Diario de Barcelona, La Hoja del Lunes i les revistes Tele-Estel, Recull de Blanes i Destino són una bona mostra del seu redreçament en el món de la premsa. A La Vanguardia serà l'encarregat de la secció "Llibres en català". Manté correspondència amb el polític i intel·lectual Joan Casanelles, exiliat a França. El 1966 dicta la conferència "Artur Martorell", dedicada al pedagog barceloní injustament maltractat per l'Ajuntament de Barcelona de l'època franquista.
A la revista Destino fa una sèrie d'articles que després publica en format llibre amb el nom Les escoles populars d'ahir i avui, on fa una excelsa defensa de les escoles municipals de l'època republicana. El llibre és guardonat amb el premi Antoni Balmanya de 1967, atorgat la Nit de Santa Llúcia. L'alcalde de Barcelona, José Maria de Porcioles, proposa des de l'ajuntament fer donació de les escoles municipals al govern central i així integrar-les dins la xarxa de Escuelas Nacionales, proposta que enceta polèmica. El 1968 publica el llibre L'educació com a fonament del respecte als drets humans. Des del 1966 fa un seguit de conferències al voltant del món de l'educació i la nova llei educativa; fa una defensa aferrissada de l'ensenyament de la llengua catalana a l'escola. El 13 de setembre de 1969 és citat a judici per les trifulgues que manté amb Porcioles. El 1970 escriu el llibre El que hi ha i no hi ha en el llibre blanc de l'educació, sobre la nova llei de l'educació que promou el règim franquista. Publica, el 1973, Treballar per salvar l'ànima de Catalunya és deure de cadascú. Un cop mort Franco, el 1976, publica el llibre Los intelectuales castellanos y Cataluña, on descriu les relacions d'alguns dels intel·lectuals castellans amb la defensa de la llengua i cultures catalanes en tres èpoques ben diferents, el 1924, el 1927 i el 1936.
Amb l'arribada de la Transició es permet de nou la publicació de diaris en català. Fou col·laborador d'Avui i de El Punt. El 1976 és elegit vicepresident de l' Ateneu Barcelonès. En esdevenir les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, Esquerra no és legalitzada i hi ha de concórrer com a "Esquerra de Catalunya" en coalició amb el Partit del Treball d'Espanya. Un grup de membres d'Esquerra, entre ells el propi Ventalló, discrepen de la proposta d'Heribert Barrera i decideixen escindir-se'n i crear el partit Esquerra Renovada de Catalunya, ERC —idèntiques sigles que Esquerra Republicana de Catalunya—, que tindrà una vida molt curta. Al cap de pocs mesos acabaran apropant-se al partit de Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC). EDC prendrà part en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya amb CDC i PSC-Reagrupament. En Joaquim Ventalló és el candidat 21 de les llistes a les eleccions del 1977 per la circumscripció de Barcelona. Un cop passades les eleccions, el PSC-Reagrupament s'incorpora al PSC i EDC es fusionarà amb CDC.
El 1980 rep el premi Godó Llana, que concedeix el grup de La Vanguardia; va ser promotor de Ràdio Associació Catalunya, l'actual RAC-125. El 1984 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Des del 1990 fins al 1996 col·labora al programa de Catalunya Ràdio "La dignitat de la memòria", amb el seu amic i periodista Josep Maria Lladó i Figueres. El 1989 és homenatjat per Avui. En els darrers anys de la seva vida és considerat el degà del periodisme català. Mort als 97 anys, sent incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès i enterrades les seves cendres al cementiri del Port de la Selva.
Autoria: Pau Vinyes i Roig
Joaquim Ventalló i Vergés
Obra pròpia
Llibres
BERENGUER, AUGUST (Pseudònim de Joaquim Ventalló i Vergés). Josep Samitier: l'home i el jugador. Barcelona: Editorial Planas, 1927.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Pau Canyelles, ex-difunt. Terrassa: Editorial Fluid, 1931.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. L'educació com a fonament dels drets humans. Barcelona: Edicions Aportació Catalana, 1968.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Les escoles populars ahir i avui. Barcelona: Hogar del Libro, 1968, 1970 i 1980.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Dos problemes greus en l'ordre de l'ensenyament. Barcelona: 1969.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. El que hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc de l'educació. Barcelona: 1970.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Treballar per salvar l'ànima de Catalunya és deure de cadascú. Barcelona: 1971.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Els intel·lectuals castellans i Catalunya. 3 dates històriques: 1924, 1927, 1936.. Barcelona: Hogar del Libro, 1976.
VENTALLÓ I VERGÉS, Joaquim. Los intelectuales castellanos y Cataluña. Barcelona: Hogar del Libro, 1976.