Llista alfabètica
Llista alfabètica

Emili Vigo i Bènia

La Bisbal d'Empordà, 21 de setembre de 1917
Sant Quirze de Safaja, 27 de febrer de 1954

Fotografia de Emili Vigo i Bènia

Periodista

De petit, va contraure la tuberculosi, una malaltia que el va acompanyar fins a la fi dels seus dies.

El seu pare, Rossend Vigo, que era el president de l'ateneu bisbalenc Pi i Margall, va ser durant una època regidor d'Esquerra al consistori de la capital baixempordanesa.

Les fermes conviccions catalanistes i republicanes de l'ambient familiar, doncs, van influir en el seu caràcter de jove intel·lectual, destacant com un adolescent compromès políticament i amb ànsies d'expressar i defensar en públic la seva ideologia, aspecte que el va acostar al periodisme. Va iniciar-se en aquest món amb tan sols 13 anys, el 7 de novembre de 1930 va publicar el seu primer article al setmanari El Bisbalenc.

En aquests primers textos, ja es pot copsar la seva identificació amb la ideologia d'Esquerra. Com que El Bisbalenc era un periòdic afí a la ideologia de la Lliga Catalana, adversària política d'Esquerra, al cap de poc temps el jove periodista va deixar de publicar-hi, i a partir de 1932 va començar a col·laborar a Ciutadania, un setmanari republicà. Durant la vigència del periòdic, de 1932 a 1936, hi va publicar un total de 62 articles sobre cultura i política local i nacional. D'altra banda, Vigo també va publicar de forma esporàdica articles a L'Autonomista i L'Opinió.

Al cap de poc temps, el seu compromís polític es va traduir en militància. A partir de juliol de 1933, trobem al diari L'Autonomista les primeres ressenyes de la seva participació en campanyes d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Des del punt de vista laboral, en aquells anys va començar a treballar de comptable en un despatx, i el 1936 es va traslladar a Barcelona, on ja va ocupar càrrecs de designació política. Principalment, va exercir de secretari del futur president de la Generalutat a l'exili, Josep Irla, mentre aquest era sotssecretari de Cultura (1936) i, ja durant la Guerra Civil, director general de Patrimoni i Rendes (1937).

La seva delicada salut el va eximir d'anar al front i, en paral·lel a aquesta activitat de secretariat, durant la guerra va col·laborar amb assiduïtat a La Humanitat, el diari d'ERC, i va publicar algun article a L'Autonomista. Com que el seu estat de salut va patir alguna recaiguda, va ingressar diverses temporades a Els Pins, una antiga torre situada a la part alta de Barcelona reconvertida en sanatori per la Generalitat.

El 26 de gener de 1939, va enfilar el camí de l'exili, acompanyat del seu pare i altres intel·lectuals catalans. A França, va haver de passar uns mesos en diversos camps de concentració. Segurament va estar un temps al camp d'Agde, i després va ser traslladat al de Sant Cebrià, des d'on va ser reclamat amb per uns parents llunyans residents a Pià.

En l'aspecte intel·lectual, entre 1939 i 1940 va presentar alguns textos a l'efimera revista El Poble Català, una publicació cultural i política dirigida per Jaume Miravitlles, i va col·laborar amb l'Oficina de la Generalitat a París. A principis de 1940, va obtenir una plaça a la Residència dels Intel·lectuals Catalans de Montpeller, i va poder reunir-se de nou amb el seu pare. D'altra banda, allà va coincidir amb un important nucli d'intel·lectuals catalans format per Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Carles Riba, Francesc Pujols... i un nombrós grups de joves exiliats, alguns d'ells relacionats amb les personalitats de la generació més veterana: Víctor Torres, Felip Calvet i Teresa Rovira, Heribert Barrera, Josep Maria Corredor...

A mesura que la situació mundial es va estabilitzar després de l'ocupació de França pels alemanys, la vida a Montpeller va esdevenir progressivament més relaxada. Es va matricular a la carrera de Lletres a la Universitat de Montpeller, i el 1945 va acabar els estudis d'Història.

A partir de 1943, la Segona Guerra Mundial va començar a donar un tomb. Els aliats van començar a fer-se amos de la situació, i la perspectiva d'una victòria va aparèixer a l'horitzó. Però malgrat l'esperança en una fi imminent de l'exili, el retorn encara va haver d'esperar. Durant els últims compassos de la guerra mundial, es va produir la reorganització a França dels partits polítics catalans, i ell va participar de manera directa en la revitalització d'ERC, al costat de Josep Tarradellas i del president Josep Irla. Dins la nova organització, va tenir un paper destacat en la recuperació del periòdic del partit, La Humanitat, que va tornar a aparèixer a finals de 1944.

A partir de 1945, va començar a desplaçar-se primer de forma esporàdica a París, i al cap de poc temps ja va residir-hi de forma estable. Estava acabant Història, i tenia interès en realitzar una tesi doctoral sobre la influència de la Convenció francesa sobre Catalunya, un estudi que, en paraules seves recollides al volum La política catalana del Gran Comitè de Salut Pública publicat pòstumament, volia ser «una visió de les nostres coses a través del que contenien els arxius francesos i, sobretot, de la política que la Convenció volgué portar a terme a Catalunya». La seva mort prematura va deixar inacabada la tesi doctoral, però un breu capítol va ser publicat en forma d'article a la Revista de Catalunya amb el títol «Robespierre i Catalunya», mentre que una altra part conforma el volum esmentat publicat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Políticament, a banda d'exercir en diversos períodes de secretari del president Josep Irla, el gener de 1945 havia estat escollit vocal de la subponència de Premsa i Informació del Consell Assessor de la Presidència, i juntament amb Rafael Closas i Joan Tauler col·laborava en les tasques de comptabilitat de l'esmentat Consell. A partir del maig d'aquell mateix any, també va ser el bibliotecari de l'associació Cultura Catalana, fundada per Lluís Nicolau d'Olwer, i el mes següent, durant el congrés d'Esquerra celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat membre del Consell Executiu del partit. També va assumir el càrrec de director de La Humanitat, que va ocupar durant tres anys. Així, doncs, en poc temps i malgrat la seva joventut, va passar a convertir-se en una de les peces importants del partit a a l'exili de França.

Amb tot, a mesura que passaven els anys, l'efectivitat de les gestions del govern català i dels diversos grups polítics emigrats era menor, i s'anava ampliant la distància entre les realitats de l'exili i l'interior. Per això, a finals de 1947, va començar a declarar-se partidari d'estrènyer els llaços amb l'interior i orientar tots els esforços a donar suport a les activitats que s'hi feien.

Durant el 1948, la situació política de l'exili català a França es va complicar notablement. Les discrepàncies entre comunistes i republicans van portar a la dissolució del govern de la Generalitat, que va quedar reconvertit en una Secretaria General de la Presidència. Se li van encomanar tasques de secretariat particular del president Josep Irla, i va decidir abandonar la direcció de La Humanitat.

El 1949, després d'una intervenció quirúrgica per intentar restablir-se de la tuberculosi, va assumir amb resignació que havia arribat el moment d'emprendre el camí de retorn a casa. Aquest es va fer efectiu el 5 de juliol de 1950. L'escenari amb què es va haver d'enfrontar de nou a casa no va afavorir una millora del seu estat d'ànim, i la percepció de l'autèntica realitat del país va provocar un efecte dolorós en el seu estat. Desenganyat de l'estratègia seguida els últims temps per la classe política de l'exili, la seva conclusió era que el gran error havia estat no tenir en compte la realitat de l'interior. En certa manera, constatava que l'exili havia arribat a tenir vida pròpia i s'havia allunyat de les preocupacions reals dels catalans que vivien a Catalunya, on la consciència de la continuïtat del règim havia fet indispensable una adaptació a la nova realitat del país.

Els mesos passaven i la seva salut anava defallint. Reclòs al sanatori de Puigdolena, al Vallès Oriental, des de mitjans de 1951, finalment, després de tres anys d'agonia al sanatori, va morir a la prematura edat de trenta-sis anys, sense haver pogut veure realitzats els seus últims projectes d'estudi ni haver pogut viure la recuperació de les llibertats del país.

Autoria: Francesc Montero i Aulet

Emili Vigo i Bènia

Bibliografia


Llibres

MONTERO I AULET, Francesc. Emili Vigo. Quatre sagetes roges. El periodisme militant del director de La Humanitat a l'exili. Barcelona: A Contravent, 2011.
Articles en publicacions periòdiques

GAITX I MOLTÓ, Jordi. «Emili Vigo, veu crítica de les relacions entre l'exili i l'interior, correspondència amb Josep Tarradellas (1944-1952)» a: Estudis del Baix Empordà, 2004.
GAITX I MOLTÓ, Jordi. «Emili Vigo Bènia, periodista, historiador i polític» a: Revista de Girona, novembre-desembre 2004, p. 28-35.
MERCADER, Joan. «Els nostres morts. Emili Vigo» a: Butlletí de la Societat Catalana d’'Estudis Històrics, núm. 3-4, 1963, p. 89-90.